Segurament, ningú no li deu haver dit a Cristophe Castaner (Castanyer), d’una nissaga mallorquina emigrada fa moltes dècades a França, exministre de l’Interior i actual president de La République en Marche, grup del president Macron a l’Assemblea Nacional, que s’ha mort la seva parenta llunyana, l’escriptora Maria Antònia Oliver i Cabrer. Nascuda a Manacor el 1946, en una família amb arrels en altres indrets de l’illa, el pare era agent comercial i home culte, però d’idees feixistes, com la mare, i ja amb 17 anys, pistola en mà, fou mobilitzat per fer front a l’expedició  del capità Bayo al port de Manacor. A casa tenia una biblioteca amb vora tres mil llibres, entre els quals, en català, només les Rondalles mallorquines. A aquesta nina, que, de petita, guaitava la gent que passava pel carrer, asseguda al balcó amb les cames penjant fora, el germà de son pare, Joan, li feia una glossa per saludar-la, cada vespre, en arribar a casa venint de fora vila.
 
Als dotze anys volia ser monja i ja al·lota adolescent, hostessa de vol, després de fer els primers estudis a ca les monges manacorines, que, malgrat el nacionalcatolicisme, li parlaven en català i no en castellà, perquè gairebé no en sabien. El masclisme patern li barrà el pas al batxillerat, que no pogué fer fins més tard de l’edat corresponent i per lliure. A l’institut de Palma, ciutat on la família s’establí en tenir ella setze anys, hi va conèixer Aina Moll, que hi feia de professora, la qual n’aprecià les potencialitats i estimulà la seva consciència lingüística. Suscrita als Quaderns d’Aportació Catalana de l’infatigable Joan Ballester, començà a repartir per les escoles de Palma banderetes quadribarrades amb el lema “Volem escola catalana” que una amiga havia dut de Barcelona.
 
Tota la seva colla de cinc amigues va casar-se amb joves del Principat, entre els quals dos reclutes que feien el servei militar a l’illa, com l’historiador Pere Gabriel, marit de Margalida Tomàs, i ella mateixa, que, als 23 anys, es maridà amb l’escriptor Jaume Fuster, llavors a l’òrbita  del PSUC.  Establerta la parella a Barcelona, en un pis del carrer Nàpols on recordo haver estat un parell de cops, entraren a militar al Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN), en nom del qual sortien de nit a fer pintades en els murs del silenci franquista, omplint-los de paraules noves: independència, alliberament nacional, Països Catalans... Per tal de sostenir-se econòmicament, van fer diverses traduccions a l’espanyol, a quatre mans, d’obres de Lenin, Maiakowski, Darwin i de textos sobre el trotskisme o sobre teatre i lluites socials. També, espigolant ça i lla, Maria Antònia va escriure alguns llibres d’autoajuda sense signar i, amb  el marit i Joan Rendé, una enciclopèdia d’animals i, més endavant, treballà intensament pel Congrés de Cultura Catalana.

Juntament amb Joana Escobedo, era l’única dona del col·lectiu de deu escriptors, Ofèlia Dracs, amb el qual participà amb relats propis a Lovecraft, lovecraft i a Negra i consentida, ja integrada en l’ambient barceloní, de tal manera que amb el seu admirat Tísner arribarà a ser protagonista d’un dels emblemàtics volums de Diàlegs a Barcelona i amb la seva parella van ser dels primers accionistes d’edicions de La Magrana. A Cròniques d’un mig estiu (1970), el seu primer llibre, i Cròniques de la molt anomenada ciutat de Montcarrà (1972) es descriuen els efectes del boom turístic sobre l’illa i la progressiva destrucció de la identitat cultural, tot i que no serà fins al 1976 que la narradora és una dona, amb El vaixell d’iràs i no tornaràs. I amb Punt d’arròs (1979), amb un únic personatge femení, hi apareixen referències a les principals ciutats dels Països Catalans. A Joana E. (1991) i també a Amor de cans (1995) el paper de la dona ja hi és fonamental. I abans, a Crineres de foc (1985), finalista del sant Jordi, fa una recreació en clau fantàstica de la Catalunya de l’època, mentre que Tallats de lluna (2000) gira entorn de l’homosexualitat. Al costat d’aquestes obres, cal situar-hi els seus guions televisius (RTVE, TVC i IB3), radiofònics, articles diversos en mitjans de comunicació i, entre altres títols, una obra teatral: Negroni de ginebra (1991). Oliver s’avançà, en anys, a temes i formes expressives encara inhabituals a la literatura catalana.

No li agradava l’única novel·la d’Agatha Christie que hi havia a casa a Manacor,  però sí, les de l’esquerrà nord-americà Dashiell Hammet, l’obra del qual el marit l’obligà a llegir sota amenaça de divorci. Llavors es llançà a feminitzar el món de la novel·la negra en català, mitjançant la detectiu Lònia Guiu, personatge que triomfà amb Estudi en lila (1985), sobretot en la seva traducció a l’alemany, una de les llengües a què se’n traduí l’obra juntament amb el francès, l’espanyol, el neerlandès, el portuguès, l’italià i l’anglès. Al seu torn, ella traduí al català obres d’Italo Calvino, Robert Louis Stevenson, Anton Txékhov, Mark Twain, Jules Verne, Mary Rodgers, Kurt Diemberger, Herman Melville (la seva versió de Moby Dick fou premiada per la Generalitat el 1985) i Virginia Woolf, un cartell de la qual en presidia l’estudi barceloní.

Les belles flors de la literatura, però, esdevingueren espines doloroses pel que fa a la salut. Als 41 anys, una embòlia li esborrà tot l’anglès que sabia i arribà a oblidar també els accents en català, alhora que li detectaven una miocardiopatia dilatada. Deu anys després, li hagueren de trasplantar un cor i mesos més tard moria el seu company d’un càncer agressiu. El 2009, una operació a l’espatlla dreta li provocà un xoc sèptic amb fallada multiorgànica que la conduí a les portes de la mort i arribà el pitjor: ja no podia escriure a causa de dolors molt forts al braç dret i la mà. I, ara fa unes setmanes, la Covid li va trucar també a la porta d’una salut malmesa.

Reconeguda pel públic i per la crítica, declarada Filla Predilecta de Manacor, va ser guardonada amb els premis Recull de Blanes, Prudenci Bertrana, Ciutat de Palma, Jaume Fuster dels escriptors en llengua catalana, Trajectòria de la Setmana del Llibre en Català, Creu de sant Jordi de la Generalitat, Ramon Llull i Medalla d’Or del Govern Balear i Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. I com ha apuntat Margarida Aritzeta, amb una obra escrita des de la condició de dona, a la perifèrica geogràfica i pouant en un món fantàstic propi: la riquesa que conté la rondallística mallorquina, expressió magnífica de la cultura popular.
 
Ja feia temps que la solitud i la presència de la mort s’havien anat ensenyorint de la seva quotidianitat a la Mallorca natal on havia tornat, acompanyada de més de 120 caixes de llibres. Els darrers anys li calia ajuda per a les activitats diàries i ja no conduïa ni viatjava, llevat d’alguna escapada forçosa a cal metge, a Barcelona. Si, com ella afirmava sempre, “viure és escriure  i escriure és viure” duia massa temps sobrevivint, malgrat tot, amb la companyia fidel de gats i gossos, com na Mel, en Blai i na Cel, retirada a Biniali, un llogaret del municipi de Sencelles, al Pla de Mallorca, en una casa que ara ha deixat a l’Obra Cultural Balear.

Aquella nina de cabell curt i ulls grossos, esbatanats a la vida, que guaitava la gent amb les cames penjant des del balcó de casa a Manacor, ha deixat d’escriure, per sempre. Però ens en quedarà, també per sempre, una obra sòlida escrita en una llengua farcida de mots vius, saborosos, acolorits, amb la imaginació esplendorosa que arrenca de la cultura popular. I també, per als qui tenim la sort de recordar-ne la veu, una dicció clara, neta, segura, una llengua catalana esplèndida amb tota la força capaç de plantar cara a la fragilitat d’un cos vulnerable i castigat com el seu. Ens en queda, feliçment, la paraula, el millor testament que podia deixar-nos.