Vaig passar-me tota la campanya electoral seguint el Partit Popular Català (PPC) i Ciutadans (C's), i sentint a parlar d'una "majoria silenciosa" que, com un sol home, s'alçaria i sepultaria electoralment el catalanisme/sobiranisme/independentisme. Bé, els comicis han passat i, si bé aquests "votants silenciosos" –federalistes/espanyolistes/unionistes- s'ha demostrat que existien, la seva mobilització no ha alterat la correlació de forces a favor i en contra de la independència.

És a dir, passats els comicis, el pessimisme s'ha apoderat del votant independentista, perquè s'havia cregut el mite dels "100 diputats independentistes", que esdevindrien per obra i gràcia d'una suposada passivitat del votant unionista o bé d'una suposada conversió de milers dels anomenats "altres catalans". El mite que una part dels catalans s'abstindrien en un hipotètic cas de referèndum ha quedat fet xixines. Ja ho deia, Albert Rivera, que aquest 25N també estàvem parlant de sentiments.

Però, superat aquest miratge, veiem que la foto del Parlament post-25N no dista gaire de les composicions de legislatures anteriors. S'han redistribuït les forces en el si dels dos blocs, i poca cosa més. Som on érem. L'eufòria que es respirava a la seu electoral de C's aquest diumenge era del tot merescuda, però amb un recorregut no gaire distant de l'alegria que hi deuria haver a la seu de la CUP. Resultats personals dolços, resultats estratègics agres.

Ara bé, mediàticament, s'ha transmès la sensació que el bloc federalista/espanyolista/unionista ha guanyat el comicis. Per què? Perquè el marc mental d'aquest 25N es jugava a una sola carta: la de la imperiosa necessitat que CiU obtingués majoria absoluta per continuar fent possible el procés independentista. En no assolir-se aquest objectiu, la primera lectura és d'allò més senzilla.

Però el sudoku català és molt més complex. Des del meu punt de vista, part dels votants independentistes han enviat un missatge nítid a CiU: si de debò anem cap a un estat propi, això no pot acabar sent com Irlanda, un estat amb drets laborals escassos. La imatge transmesa de consellers que fruïen amb unes tisores a la mà ha tirat enrere més d'un ciutadà que està patint la crisi de valent. La fal·làcia que la independència justificava qualsevol retallada no ha estat compartida per part de l'independentisme.

Els meus estimats PPC i C's repeteixen constantment un altre missatge: la Convergència d'Artur Mas no és la Convergència de Jordi Pujol. I, en part, tenen raó. La matriu socialcristiana de Pujol no s'acaba d'entrellucar en part del gabinet Mas, i per això part del votant s'ha refugiat en ERC o, fins i tot, la CUP.

De la mateixa manera que, en privat, dirigents del PPC culpen el votant de C's d'impedir-los uns resultats excel·lents, dirigents de CiU han formulat crítiques idèntiques al votant d'ERC. Una i altra situació em conviden a pensar que, malgrat la suposada mort de les ideologies, l'eix esquerra/dreta encara és viu dins dels dos blocs, combinada amb una certa crítica a la classe política tradicional.

Més teca. La gràcia del desastrós resultat electoral de CiU és que, malgrat tots els intents que hi hagi de voler fer creure que part dels 50 diputats de CiU no són partidaris de la consulta -com ja insinua La Vanguardia, fixant-se en els diputats d'UDC-, la purga de 12 diputats em convida a pensar el contrari. Qui ha votat CiU, sabia perfectament què votava. Si no li convencia, o bé se n'anava a ERC, o bé al PPC. Per tant, el mandat d'aquests electes és nítid. Un punt per a Mas: ha convertit 62 diputats autonomistes en 50 diputats independentistes.

Ara bé, sabrà entendre CiU el missatge rebut? I, si l'entén, ERC estarà a l'alçada? Depèn, diuen des de la sala de màquines republicana. I de què depèn? Doncs de tot l'exposat anteriorment. Del missatge enviat pels electors que, possiblement, cal una fiscalitat més justa, que potser cal més euro turístic que euro per recepta... I sabrà entendre l'independentisme que la "via exprés" és un pèl més complicada del que es preveia?

Quin escenari s'obre, a partir d'ara? CiU voldria un pacte de govern estable i amplis sectors d'ERC advoquen per l'oposició. L'italianòfil Oriol Junqueras acostuma a parlar amb passió del "Compromesso storico" entre la Democràcia Cristiana i el Partit Comunista italians: govern dels primers amb suport parlamentari incondicional dels segons si s'acompleix un full de ruta prèviament pactat. L'empresari espantadís veu com Mas continua liderant el procés, i el treballador percep un repartiment més just de les conseqüències de la crisi.

PD: Últim mite esvaït, però aquest en positiu. La febrada del flaixmob independentista més participat del món/l'estelada més gran del món/els calçotets quatribarrats més xulos del món..., no han servit per convèncer ni un ciutadà de Gavà dels beneficis de la independència. Menys friquisme "inter nos" i més Sant Vicenç dels Horts, si us plau.