Deu anys de populisme i antipolítica a les democràcies occidentals han deixat un camp minat d'idees tòxiques que costarà de netejar. Recursos dialèctics que condicionen el debat públic i fan gairebé impossible que s'aixequi per sobre el fang de l'atac personal, la deformació de l'altre i la rancúnia entre faccions. A Catalunya "la pagueta" ha estat una de les idees tòxiques de més èxit. La creença que els polítics són esclaus del seu sou i que la majoria de les seves decisions s'han d'entendre vinculades a la necessitat de mantenir-se en el càrrec per continuar cobrant.

Que la política ha de ser una activitat retribuïda amb dignitat sembla tan evident que no hauria de ser necessari discutir-ho. Quan els polítics no cobren o cobren molt poc, només els més rics i els que no tenen cap alternativa se la poden permetre. El resultat acaba sent una classe política desequilibrada i de pa sucat amb oli. Com en qualsevol activitat, la retribució condiciona el talent que s'aconsegueix captar i quan es paga amb pipes només es recluten lloros.

L'argument de "la pagueta" supura una idea rígida i autoritària de la política. Per al populisme, qualsevol pacte resulta absolutament incomprensible i quan els partits arriben a acords els radicals necessiten explicar-se la renúncia buscant males arts i arguments inconfessables. Si tota desviació de l'ideal és una incoherència inassumible, només la necessitat del sou explica que els polítics caiguin en la traïció cada dos per tres. Els esverats són incapaços d'entendre el pluralisme i no hi veuen més enllà.

Sota "la pagueta" hi rau la visió de la política com una activitat sacrificial. A la mínima que puguin, els polítics s'han de convertir en màrtirs de la causa que defensen per demostrar el seu compromís total. No hi fa res que el sacrifici sigui absurd i no tingui la més mínima rellevància. La immolació demostra l'adhesió total del màrtir a la causa i això sol la justifica.

Si "la pagueta" ha fet camí com a palanca argumental és, en bona part, perquè per al populisme la política és una activitat prescindible. Quan el poble mana l'única funció del govern és obeir. Els polítics serien una simple cadena de transmissió sense cap més funció que repetir eslògans i aixecar la mà. Si la política no té cap valor afegit, si la fa la massa a través dels referèndums i la participació ciutadana, els polítics sobren i el seu sou ja no té raó de ser.

Hi ha una certa superioritat moral entre els qui fan anar "la pagueta" com a argument polític. Ells són els purs, els éssers de llum del compromís col·lectiu. Insubornables i disposats a fer més i millor a canvi de res. Denunciar els altres com uns venuts ajuda les ànimes de càntir a creure que són individus especials, ferms i insubornables. Que la política i el país funcionarien millor si els amateurs fossin al davant i els professionals al darrere. Un pla infal·lible, ja es veu.

Que el sou dels polítics es debati i discuteixi és una bona notícia. La fiscalització dels representants mai no és sobrera, però un debat positiu no pot partir de la impugnació ni caure en el menyspreu. "La pagueta" és un mal argument perquè no contribueix a la conversa pública sinó que pretén anul·lar-la. La política catalana és millorable, molt, i no sempre aconsegueix captar els més virtuosos i dedicats, d'acord, però convertir-la en un voluntariat no és una solució, és una ocurrència.