Aquest diumenge es va fer una reconeixement a les persones que van viure al barri de barraques del Camp de la Bota. En aquest sentit, l’Ajuntament de Barcelona ha instal·lat una placa i uns panells explicatius al peu de l’edifici del Fòrum de les Cultures, a iniciativa de la Comissió ciutadana per a la recuperació de la memòria dels barris de barraques de Barcelona, en el que s’explica que va ser aquest barri de barraques del Camp de la Bota, que va ocupar aquella zona fins a l’any 1989. El mateix Camp de la Bota, per cert, on més de mil set-centes persones hi van ser afusellades pel franquisme després de la guerra civil.

En arribar a l’acte vaig observar com a més del centenar llarg de persones que hi érem, havien decidit venir alguns activistes de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) amb les seves pancartes, xiulets, megàfon i armilles identificatives. Les pancartes els identificaven com de Sant Adrià del Besos, circumstància que ja va resultar-me curiosa ja que l’acte no tenia res a veure amb aquella ciutat, ni s’hi esperava cap autoritat d’aquell consistori.

Tota l’estona que vàrem esperar a l’inici dels parlaments varen ser amenitzats per les consignes, xiulades i eslògans del grup de la PAH, que no van cessar fins que va prendre la paraula el representant de la comissió ciutadana i va il·lustrar de forma magnífica la realitat del que va ser el Camp de la Bota de la postguerra, les greus mancances de tota mena que s’hi concentraven i la lluita constant dels qui hi varen haver de viure.

Molt emotius varen ser també els parlaments de dos dels veïns, l’Antonia i el Paco, una paia i un gitano, que hi varen viure en la seva infantesa i dels sentiments tant contradictoris que el record d’aquesta part de la seva vida els evocava; “Aquello era una pesadilla, pero a la vez es lo más bonito que he vivido; todo el mundo se ayudaba...” deia en Paco.

A dia d’avui Barcelona és capdavantera en indicadors de qualitat de vida, però la crisi està castigant molt dur a moltes famílies. Actes com el d’ahir ens recorden d’on venim i ens exigeixen tornar a fer de la ciutat un àmbit en el que ningú no en quedi al marge.

Un cop acabat l’acte era patent l’emoció dels presents que havien tingut lligams amb aquell barri de barraques i la satisfacció per aquell modest reconeixement als qui tal com es va dir “havien patit, però havien pogut lluitar pel seu futur en aquell oasi d’oportunitats que era Barcelona en el desert de la postguerra”.

Ja marxant seguia sense quadrar-me que hi feia la PAH en aquest acte, però aviat vaig veure que tot tenia un sentit: Ada Colau hi havia fet acte de presència. Per desgràcia em temo que aquesta sigui una tònica general en tots els actes de caire municipal en els propers mesos: enviar la gent de la PAH a tot arreu on vagi Ada Colau, vingui o no vingui al cas la seva presència.

Us imagineu que jo hagués anat a aquest acte amb una estelada i cridant independència? Oi que no era el lloc ni el moment? Doncs això.