Estancats en la teranyina del "i tu més", refregant-nos en un fang que ho embruta tot, negats de conflicte estèril i incapaços de pensar a més de cinc minuts vista. La realitat política -esperem que no social- és, si fa no fa, aquesta ara mateix a Catalunya. Passats cinc dies de la constitució dels nous ajuntaments, tothom té arsenal propi per esbudellar els de la vorera del davant i un suficient búnquer argumental per justificar qualsevol pecat propi.

Si a Barcelona els indepes s'enfaden amb els comuns per l'entesa Colau-Collboni-Valls, els comuns els recordaran Tarragona i Lleida. Si JxCat alliçona ERC sobre el trencament de la unitat a Sant Cugat, Figueres o Tàrrega, ERC pot disparar amb Vilafranca, Cassà o Calella. El PP d'Albiol no pot indignar-se sobre els pactes de perdedors a Badalona mentre a Madrid passa el contrari. El PSC sempre podrà ensenyar els acords fets amb tothom quan li recorden que no s'ha ni dignat a asseure's amb Ernest Maragall. Si Manuel Valls fa exactament el contrari del que va dir en campanya sempre hi haurà qui aplaudeixi la seva capacitat de "trencar blocs". No parlem ja de Celestino Corbacho, que va dir A, va fer B i al cap de 24 hores va rectificar i va tornar a A sense que ningú de Ciutadans li ho retragués.

L'entorn d'Ada Colau s'esparvera dels insults que van rebre dissabte a Plaça Sant Jaume, mentre que el PP li recorda com de malament ho van passar Fernández Díaz o Xavier Trias el 2015 creuant la plaça entre insults i sense pràcticament protecció. Mentrestant alguns independentistes li trauran ferro a qualsevol acció agressiva pròpia, qualsevol pintada i qualsevol insult perquè, evidentment, la protesta forma part de la normalitat democràtica. En canvi, criticaran les llàgrimes d'Ada Colau a RAC1 oblidant com van defensar les d'Oriol Junqueras el 2014 a Catalunya Ràdio. Evidentment, els qui se'n van riure el 2014 ara reclamen respecte per un gest tan humà com el de l'alcaldessa.

Tant li fa si parlem d'escraches, d'insults, de pactes, de trencaments, de manifestacions, de promeses incomplertes o declaracions contradictòries. La nova política actua com la vella, la vella fa veure que és nova. Les esquerres que eren radicals intentaran ser transversals i s'oblidaran de ser esquerres. Les dretes copiaran estratègies propagandístiques de l'esquerra. Els unilateralistes diran que no, que mai ho van ser. I els antics moderats tibaran la corda unilateral. I seguim fent girar la roda. Us jurem que mai, mai, mai pactarem amb ells. Però demà hi estarem obligats i no ens ho podeu retreure, perquè això és política.

La incapacitat per sortir de la trinxera pròpia és insuportable. Exactament el que sempre ha passat amb el futbol: si a tu et sembla penal, a mi em sembla piscina. Si tu hi veus targeta vermella, jo sempre hi veuré una falta anterior. I davant d’això, el marge de comprensió mútua és nul. Ni tot és justificable ni es pot continuar fent creure que sempre hi ha un propòsit superior al qual es pugui apel·lar per salvar les incoherències.

Potser podríem començar dient la veritat. Que ho sabem des del principi: que una cosa és el que es diu i una altra el que es fa. Que les línies vermelles serveixen bàsicament per moure-les una mica més enllà quan no miri ningú. I per què? Perquè tot això és més complicat del que sembla. Irònicament, no hi ha millor forma de simplificar un problema que dir: "Tot això és més complicat del que sembla".