Una sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya acaba de tombar la normativa que limitava l’entrada de certs vehicles al centre de la ciutat de Barcelona, en el que es coneixia com la Zona de Baixes Emissions. Algunes raons són de tipus tècnic, puix sembla que els serveis jurídics municipals no haurien aportat prou evidències sobre la idoneïtat de les mesures per a les finalitats perseguides, o n’hi haurien aplicat algunes poc adients. Tanmateix, la raó de fons, la que amb dificultat podrà ser resolta en una eventual reforma de la reglamentació tombada, es refereix als efectes que la mesura té des del punt de vista de la igualtat.

Som diferents, però per evitar que aquesta gloriosa condició humana esdevingui causa de desigualtat, hem construït un artifici: que tots som iguals (cosa certa quant al nostre valor com a éssers humans, ho negui qui ho negui) i que en la mesura que la tossuda realitat contradigui aquest principi, el nostre sistema treballarà per aconseguir canviar-la. A aquesta última força de la norma sobre el fet l’anomenem igualtat material o discriminació positiva.

L’esquerra ideològica s’ha atribuït sempre la medalla d’or en matèria de discriminació positiva, tot i que el conjunt de drets i serveis públics que avui construeixen l’estat del benestar en moltes ocasions han estat fruit de polítiques conservadores, fins i tot no democràtiques, que pretenien aconseguir la pau social que es genera en apaivagar desigualtats ("tot per al poble, però sense el poble", s’avançà en el despotisme il·lustrat).

En qualsevol cas, en temps dels darrers governs del PP i el PSOE es va comprovar que el primer apujà impostos per pal·liar els desastres provocats per la despesa pública que el segon va generar amb la seva visió neokeynesiana de la fugida cap endavant de la crisi econòmica de 2008. I aquí van començar algunes paradoxes: l’esquerra afirmant que ser d’esquerres és abaixar els impostos (Zapatero) va ser la primera, però la campiona de la paradoxa, com ens ha recordat la sentència del TSJ, és Ada Colau: va voler expulsar els cotxes més antics de la ciutat, suposadament per garantir una idoneïtat mediambiental que el seu caos circulatori ha fet impossible, i amb la mesura se li ha girat feina.

Sense haver assegurat mesures compensadores de la prohibició (aparcaments a les rodalies de la ciutat, un transport públic metropolità del tot integrat i eficient, incloses les rodalies ferroviàries), ha complicat la vida als habitants de les corones metropolitanes més desafavorides econòmicament, on la gent no té gaires alternatives a un automòbil que, com la major part del parc mòbil de l’àrea metropolitana, està molt envellit.

Per descomptat que no totes les mesures que s’haurien de prendre per garantir aquesta igualtat d’oportunitats en la mobilitat depenen de Colau, però està clar que quan empren alguna encara complica més l’existència. Un exemple seran les obres del tramvia, que recauran sobre un veïnat que ja va haver de patir anys d’obres i que no volen ser de nou la víctima sacrificial del que l’alcaldessa diu prioritari per unir punta i punta de la ciutat. Mentida. I la prova és aquesta exclusió automàtica de qui no pot comprar cotxes amb etiqueta blava. Una ciutat eco-frendly, pijo-progre, que fantasieja amb tenir l’hortet a la vora, que arrufa el nas davant la fumera de certs cotxes sobre bicicletes que fàcilment costen el doble.