La paradoxa de la intolerància

«S’ha de ser intolerant amb els intolerants per evitar que s’aprofitin de la llibertat democràtica per acabar-la destruint?»

16 d’agost de 2023
El botó d’arrencada acostuma a ser l’extrema dreta convocant un acte públic en algun lloc sensible. Un barri de tradició esquerranosa o un poble clarament independentista. Els autoanomenats antifeixistes (caldria parlar-ne amb calma d’aquesta etiqueta), s’organitzen per fer la resta. De seguida un grup més o menys nombrós es mobilitza per boicotejar la convocatòria que la policia hauran d’acabar protegint. Les imatges estan servides. Crits, empentes, alguna pedrada i una càrrega dels antidisturbis per acabar la jornada. Tothom se’n va cap a casa amb l’orgull de la feina feta, però el més interessant de tot és el que ve a continuació.

El debat sobre la tensió viscuda es traslladarà a les xarxes socials. Algú gosarà defensar des de la discrepància més absoluta el dret de l’extrema dreta a expressar-se i fer-se sentir. I ja serem al cap del camí. No passarà gaire temps abans que la Paradoxa de la Tolerància faci acte de presència en una versió infantil, simplista, desfigurada i perillosa. Citar Sir Karl Popper afegeix prestància a les opinions i les vesteix d’una garantia democràtica aparentment sòlida. El resum: s’ha de ser intolerant amb els intolerants per evitar que s’aprofitin de la llibertat democràtica per acabar-la destruint.

Popper va escriure “La societat oberta i els seus enemics” quan les cendres de la Segona Guerra Mundial encara fumejaven. Dos volums gruixuts que defensen a peu i a cavall la llibertat, la tolerància i la democràcia, però ara resulta que cal parar atenció a unes poques ratlles que sembla que obrin una escletxa a la intolerància. Popper planteja la Paradoxa de la Tolerància en una nota a peu de pàgina al primer volum de l’obra. Era una nota a peu de pàgina, val la pena recalcar-ho, però afortunadament aquell austrohongarès refugiat a Londres posava atenció a les paraules que feia servir, fins i tot en les notes a peu de pàgina.

Quan Popper avisa que cal vigilar i lligar curt els intolerants per evitar que acabin amb la societat oberta fent servir uns drets que voldrien destruir, ajusta força el perfil de l’amenaça. Afirma que cal defensar la societat tolerant de la massacre en mans dels intolerants (“against the onslaught of the intolerant”) i dels que voldrien respondre al diàleg i la raó amb l’ús dels punys i les pistoles (“by the use of their fists or pistols”). La Paradoxa de la Tolerància s’orienta a protegir la llibertat de la violència política, no a reprimir les opinions extremes per repugnants i incòmodes que puguin arribar a ser.

En un context en què titllar els rivals polítics de feixistes és el pa de cada dia, aquesta versió infantil i retorta de la Paradoxa de la Tolerància es pot convertir en una eina més perillosa que l’amenaça que pretén combatre. Qui són els intolerants a qui caldria limitar els drets d’expressió política? Qui decideix qui són? Segons quins criteris? Amb quines garanties? Si tots som tan lliures com ho és el menys lliure de nosaltres, aquestes preguntes són qualsevol cosa menys retòrica perquè els límits a la tolerància dels intolerants acabaran sent els nostres. 

La tolerància només té sentit quan s’aplica a les idees i els moviments polítics que ens repugnen. Per qualsevol altra cosa no ens cal la tolerància, en tenim prou amb la indiferència. Com la llibertat d’expressió, que només és autèntica quan és llibertat d’ofendre, la tolerància només és de debò quan exercir-la provoca mal de panxa.