Hi ha un paràgraf de la sentència contra Dani Alves que la resumeix a la perfecció. "Encara que la denunciant hagi ballat de manera insinuant, que hagi acostat les natges a l'acusat, o que fins i tot s'hi hagi pogut abraçar, no podem suposar que prestava el seu consentiment a tot el que pogués passar. Aquestes actituds o, fins i tot, l'existència d'insinuacions no suposen donar carta blanca a qualsevol tipus d'abús o agressió que es produeixi amb posterioritat. El consentiment en les relacions sexuals s'ha de prestar sempre abans i, fins i tot, durant la pràctica del sexe, de tal manera que una persona pugui accedir a mantenir relacions fins a cert punt i no mostrar el consentiment a continuar, o a no dur a terme determinades conductes sexuals o a fer-ho d'acord a unes condicions i no unes altres", remarca el tribunal del cas, relatant una sèrie d'obvietats que, evidentment, no ho són tant si cal posar-les per escrit.

I remata: "El consentiment ha de ser prestar per cadascuna de les varietats de les relacions sexuals dins d'una trobada sexual, perquè que algú pot estar disposat a realitzar tocaments sense que això suposi que accedeix a la penetració, o sexe oral però no vaginal, o sexe vaginal però no anal, o sexe únicament amb preservatiu i no sense aquest. Ni tan sols el fet que s'haguessin realitzat tocaments implicaria haver prestat consentiment per tota la resta". Es pot discutir sobre si la llei del només sí és sí ha estat efectiva -en aquest cas ha servit per rebaixar la pena prevista per a Alves, que hauria estat de sis anys i no de quatre anys i mig- a nivell judicial, però segur que ha contribuït a fer pedagogia sobre el consentiment. Un concepte de sentit comú -obligar algú a fer qualsevol cosa que no vulgui fer és un delicte-, però que no sempre qualla.

No qualla perquè hi ha ments obtuses i perquè, a vegades, la pedagogia agressiva genera l'efecte contrari al desitjat. I perquè, per descomptat, sempre hi ha s'entesta a demostrar limitacions cognitives lamentant que ara calgui "signar un contracte" abans de mantenir relacions sexuals. Unes relacions que, possiblement, no hagi olorat ni de lluny. Tanmateix, la batalla sobre el consentiment, que té un punt de cultural i també de generacional, és d'aquelles que ja no té marxa enrere. Sense el marc adequat, una discoteca com Sutton -que d'episodis com aquest en deu haver vist més d'un en les últimes dècades- hauria activat tan ràpid el protocol? Hi hauria hagut tant rebuig social a la figura de l'exjugador del Barça? S'hauria, fins i tot, posat en dubte una condemna que és objectivament dura, perquè inclou també cinc anys de llibertat vigilada? La resposta, si posem el retrovisor, seria negativa.

En una altra dècada, és probable que la discoteca ho hagués intentat frenar. Encara és més probable que el cas no hagués fet el salt als mitjans, perquè potser la víctima no hauria tingut al coratge de denunciar una figura pública que la multiplica en recursos. No hauria estat descartable que, amb el pagament previ a la indemnització dictada per la justícia que va fer Alves pensant en possibles atenuants de la pena, ja n'hi hauria hagut prou. Que durant un moment processal la víctima fes públic que renunciava a la indemnització indica fins a quin punt la mirada sobre aquests casos és encara perversa: per ser pura, una víctima ha de renunciar al que li pertoca? A banda de ser víctima, has de ser exemplar? I encara més: què vol dir exemplar? Algú et pot ensorrar la vida i, a sobre, haver d'estar afectada per sempre? Les segons oportunitats només són per l'agressor? Potser Alves passa el Nadal a Copacabana, però mai serà innocent.

Quatre anys i mig de presó poden semblar pocs per haver violat i per haver mentit, però representen un missatge inequívoc: la impunitat s'està començant a acabar. Si un futbolista que ha jugat al Barça, al PSG i a la Juventus, amb contractes multimilionaris, ha estat condemnat per violació, és perquè hi ha un món que -sortosament- que s'acaba. I això val per a tots els casos que hi hagi o hi pugui haver -també en el món dels mitjans de comunicació, que en tant que espais de poder són un reflex de dinàmiques lesives-, perquè ara hi ha un cap visible del canvi d'era. La pena real per a Alves és la de ser el primer. No el primer en títols arreu del món (els mateixos que Messi), sinó el primer en servir d'exemple a gran escala de què és el consentiment. I la gran pregunta pendent: si va fer el que va fer el desembre del 2022 a Sutton, què no hauria fet abans? La impunitat existia i continua existint, però ara ja una mica menys.