Parlant d’un tema completament diferent -el punk- el periodista Jon Savage resumia de manera magistral com certes idees emergeixen des del subsol cap al mainstream, com un moviment que pot considerar-se ben bé una broma privada acaba convertint-se en una revolució cultural de dimensions inabastables i perdurables en el temps. Savage és especialment lúcid a l’hora d’assenyalar com sovint, en aquests processos de popularització, es va deixant enrere part del missatge, es perden matisos, tot tendeix a aplanar-se per arribar a un públic de cada cop més ampli. I el fenomen és extrapolable a gairebé tot allò que la cultura popular va fagocitant i fent-se seu, des del cosplay al feminisme. En tot procés d’assalt al discurs públic, perdem alguna cosa pel camí, i ha passat alguna cosa semblant amb la salut mental i el suïcidi. 

Sí, els darrers anys s’ha trencat un silenci que era necessari trencar, i més després de la pandèmia, que ens va deixar tocats a tots d’una manera o altra, però, de nou, en l’expansió del debat sobre salut mental dels darrers anys s’està perdent de vista alguna cosa pel camí. Això té a veure en part per l’obsessió dels mitjans en les dades, que donen bons titulars però que, mancades de context i relat, com vàrem veure durant la pandèmia, corren en risc de generar el mateix impacte que els resultats de la jornada en algú a qui no li interessa el futbol. Però potser el més preocupant és aquesta mena d’individualització sistemàtica que es fa dels problemes de salut mental, com si fossin un defecte, de vegades quasi moral, de les persones que els pateixen, sense demanar-se com és que, si les medicines que prenem són cada cop millors, la persistència de certes malalties encara és tan elevada i les receptes d’antidepressius i ansiolítiques estan en rècords històrics. De fet, l’estat espanyol és aquí un dels líders europeus.  

La pregunta que cal fer-se és si això es deu al fet que hem començat a verbalitzar un problema del qual abans no parlàvem o si ha emergit un nou malestar. I si és així, d’on prové? Potser la resposta aquí és la més òbvia: com no estar deprimit si després d’estudiar una carrera no ets capaç de guanyar un sou que et permeti arribar a finals de mes? Com no sentir un atac d’ansietat quan saps que et pujaran el lloguer i et quedaràs sense casa? Hem vist com en les darreres dècades la xarxa de seguretat que s’havia creat per assegurar certs mínims ha anat desapareixent; com hem passat de la responsabilitat social a la culpa individual, perquè si ets pobre és perquè has fallat tu i tu n’ets l’únic responsable; com els discursos de l’odi han dividit la societat de tal manera que miram el nostre veïnat amb recel i sospites, ja no volem una vida millor per a tota la nostra comunitat, volem expulsar-los, fer-los fora, derrotar l’enemic, humiliar-lo. Estam rabiosos perquè vivim en un món injust, però hem deixat de perseguir la justícia: el que volem és venjança. 

Treballant en el pòdcast Les Desaparicions, un treball sobre el suïcidi, em va sorprendre quantes vegades apareixia la paraula “tribu” en boca de professionals de la prevenció. Tots coincideixen en què haver perdut el sentit de tribu ha estat una tragèdia, que ens ha fet més vulnerables. Estam tots sols i morts de por. I això ens llença al buit de la desesperança. Estam construint una societat desesperada. I la desesperança és la condició clau que explica moltes de les morts per suïcidi. Tot i que les causes són múltiples i cada cas és una història de vida, que més de 4000 persones a l’any no siguin capaces de trobar cap motiu per l’optimisme és un drama col·lectiu, una vergonya social. 

Parlar de salut mental i suïcidi sense parlar de la pressió que les condicions estructurals, culturals, socials i econòmiques exerceixen sobre els individus és obviar una gran part del problema. Hem d’anar més enllà de les dades i els números i assumir que, com a tribu, en alguna cosa estam fallant.