Quan era petita un dels moments de l’any que esperava amb més il·lusió era l’arribada al poble de la fira d’atraccions. Dos dies de cavallets, vaixells pirates, núvols de sucre, salts i tombarelles. Mirés on mirés, parets pintades amb les cares dels meus personatges de dibuixos preferits. Era el més semblant a estar dins la pel·lícula d’El Màgic d’Oz, un meravellós món de fantasia que jo imaginava construït per follets que vivien al final de l’arc de Sant Martí.

Però aquest cap de setmana, després de vint anys, vaig tornar a una fira d’atraccions no com a nena sinó com a mare d’una criatura de tres anys. I la meva percepció va canviar per complet. Seguia sent com passejar per la pel·lícula d’El Màgic d’Oz, però dirigida ara per David Lynch.

Tots els personatges de dibuixos animats que decoraven les atraccions eren pertorbadors. Hi havia un Mickey Mouse tan mal dibuixat que si un advocat de Disney l’hagués vist no hauria pogut demostrar el plagi per cobrar drets d’imatge. Més que orelles, en Mickey portava tricorni. Hi havia un inflable amb un Bart Simpson tan boterut i esprimatxat que semblava que acabés de passar tres mesos a la illa de Supervivientes. I un Bob Esponja que vaig confondre amb un tall de formatge. De debò que pensava que el pantaló marró era l’escorça. Si una esponja pot protagonitzar una sèrie de dibuixos, bé podria fer-ho un tros d’emmental.

Les atraccions, que recordava com estructures sòlides i complexes que no tenien res a envejar a l’accelerador de partícules, estaven falcades amb enormes trossos de fusta per corregir el desnivell del terreny. No inspiraven molta confiança. A veure, jo no soc enginyera (la major gesta científica la vaig aconseguir a quart d’EGB, quan vaig fer una pila amb una patata), però els responsables de les atraccions tampoc semblaven enginyers. Ni mecànics. De fet, alguns d’ells no semblaven ni majors d’edat. Tot i així, vaig deixar pujar la meva filla, que donava voltes i reia al ritme ensordidor de “Despacito” mentre jo mirava els braços mecànics de l’atracció preparada per abraonar-me sobre el seu petit cotxe de bombers a la més mínima senyal de fum, foc o inspecció de seguretat de l’Ajuntament.

Després va voler pujar als llits elàstics. No exagero si dic que allà hi deurien saltar els fills d’Isabel II. No sé quants anys tenien aquells llits, però estaven plens de pedaços i cinta americana per allargar-los la vida i el servei a la comunitat infantil. Obsolescència programada als firaires, ha! A cada salt de la meva filla m’acomiadava d’ella per si al tocar de nou a terra la tela cedia i s’escolava pel forat.

Va voler acabar la nit pescant aneguets. Que bé, vaig pensar, almenys s’ha acabat patir per la seva integritat física. Però estava equivocada: ara tocava patir per la seva integritat psíquica. Després de pescar uns quants aneguets al mòdic preu de 5 euros va poder escollir un regal entre un mostrari de joguines deformes, segurament el càsting descartat de Toy Story. Va triar la figura d’un gos que pilotava un avió. L’avió estava enganxat a un pal perquè la nena el pogués agafar i passejar per terra. Evidentment aquell tros de plàstic no homologat per la Comunitat Europea es va desmuntar a mig camí de tornada: al baixar de la primera vorera al gos li va caure el cap rodolant davant la mirada horroritzada de la meva filla. Per calmar-la i que deixés de bramar “on té el cap?! On té el cap?!” li vaig prometre que no passava res, que era part de la gràcia de la joguina i que ja li enganxaríem a l’arribar a casa. Així que va estar arrossegant un gos decapitat fins que als dos minuts va saltar una roda de l’avió i, tres minuts després, va perdre una ala. Allò no es podia salvar. Vam ser fortes i van acceptar el diagnòstic: sinistre total. I el gos va acabar la seva vida dipositat al costat d’un contenidor.

Vaig arribar a casa esgotada, vaig posar la nena a dormir i li vaig preguntar: “i demà, què vols fer?”. “Anar a la fira”, va respondre. És totalment comprensible. Si no t’importa el preu, no et molesta el soroll i no coneixes conceptes com “seguretat”, “revisions mecàniques” o “treball infantil” anar a la fira sempre és una bona opció.