Els darrers dies hem assistit a un lamentable seguit de despropòsits polítics, menats per l'entorn postconvergent, destinats a fer fracassar l'actual legislatura per tal de carregar les culpes a ERC. Aquesta precampanya electoral atípica va començar dilluns 27 de gener al Parlament, amb l'atac frontal del president Torra contra el president Roger Torrent. Comença el moviment de pinça contra els republicans.

Torra, qui sense consultar els seus socis de govern es va jugar la presidència frívolament penjant una pancarta que després ell mateix va fer retirar, va continuar l'operació dimecres 29 amb una improvisada declaració institucional en què donava la legislatura per amortitzada amb el pretext d'una presumpta deslleialtat d'ERC.

Amb aquesta declaració, que tenia la intenció expressa d'eclipsar l'èxit assolit pel vicepresident Pere Aragonès després de la complicada negociació dels pressupostos de la Generalitat i que havia de presentar-los al Parlament aquell mateix dia, el president va anunciar que fixaria la convocatòria electoral després de l'aprovació dels pressupostos de la Generalitat. Però les seves paraules contenien una fal·làcia: no donava una data exacta per a les eleccions.

Les ordres de Waterloo eren clares: l'antic món convergent està en ple procés de recomposició i les eleccions s'havien de convocar només quan la refundació hagi conclòs i les enquestes els siguin favorables. A més, com que Torra no s'hi tornava a presentar, s'havia de buscar desgastar tant com fos possible el futur candidat republicà, Pere Aragonés, allargant tant com fos possible una legislatura agònica. Aquesta maniobra postconvergent va ser brillantment descrita per Ferran Casas: "Pere Aragonès ha de ser cap de llista i com més dies vicepresideixi un Govern moribund pitjor per ell".

En aquest punt entre en joc la segona pota de la pinça: el PSC. L'entesa entre els socialistes catalans i una part de la postconvergència és excel·lent, com testimonien els sòlids pactes que mantenen a la tercera institució del país, la Diputació de Barcelona, a 13 consells comarcals i a un munt d'ajuntaments. El PSC, a qui li interessa tant com a JxCat que la taula de diàleg entre els governs català i espanyol fracassi en tant que va ser aconseguida gràcies a ERC, veu amb bons ulls i calla quan dijous 30 el PSOE anuncia posposar l'inici del diàleg fins després de les eleccions catalanes. La pressió contra els republicans es completa amb una ofensiva dels mitjans de comunicació afins a la postconvergència i de trolls a les xarxes socials.

Però la pinça sociovergent no va ser prou forta per erosionar Esquerra Republicana. Aquella mateixa tarda el diputat Gabriel Rufián es planta a La Moncloa i fa quadrar el president espanyol Pedro Sánchez, que poc després fa marxa enrere amb un altre comunicat.

Amb tranquil·litat, fermesa i determinació, el partit de Junqueras finalment supera la maniobra de pinça, salva la taula de diàleg que alguns volien fer fracassar i fa evident al conjunt de la societat catalana que l'única opció política independentista seriosa, que pensa més en el país que en el partit, i que té un projecte clar i viable per a tota la nostra ciutadania, és Esquerra Republicana de Catalunya. A les properes eleccions, el partit degà del catalanisme republicà en recollirà els merescuts fruits.