El Senat té una piscina, des que es va haver d’ampliar l’any 1987, però fruit de la polseguera que va aixecar que els senadors poguessin gaudir d’unes instal·lacions amb opció de bany, es va acabar clausurant, i se n’ha transformat l’ús. Ara és un dipòsit contra incendis.

El president Pere Aragonès s’hi ha anat a capbussar aquesta setmana. Una remullada de 10 minuts en un Senat amb l’aigua a temperatura popular, per dir-los en aquell antic convent, que l’amnistia és el punt de partida per a unes aspiracions que han d’acabar amb els catalans votant sobre la independència. De fet, a la cambra alta -on el PP té la majoria i la comissió general de les comunitats autònomes, que va fer sessió de gala a la sala de plens- hi havia convocat una sessió sobre l’amnistia, per atacar la idea. Després de la manifestació a Madrid en contra, aquí es tractava de reunir els barons populars, que no van poder confrontar amb els socialistes bàsicament perquè no hi van anar, i demonitzar la mesura de gràcia com a baula de la investidura del president espanyol en funcions, Pedro Sánchez, en plena negociació.

Sense ni el lehendakari, el president de la Generalitat va ser el primer de parlar, i el primer d’anar-se’n. Una agenda amb comissaris europeus a Barcelona va ser l’excusa per estalviar-se la cascada d’intervencions populars, que per bé que amb intenció de tenir un tracte cordial cap a l’Aragonès absent, van anar a mossegar els socialistes. La presidenta madrilenya Isabel Díaz Ayuso va trencar aquest to i agafant el llenguatge del segle d’or estatal, va anar de la "traïció" a preconitzar que l’amnistia suposarà l’extinció dels espanyols.

No deixa de ser curiós el vincle entre una cosa i l’altra, potser la presidenta estava al cas dels aiguats que van caure a la capital espanyola després del pas del president de la Generalitat. Perquè aquests xàfecs, que són qualificats d’històrics, de mai vistos, el dia més plujós en 50 anys, van inundar estacions de metro, van tallar tres línies, van inundar carrers, i hi va haver greus problemes de trànsit, a hospitals i fins i tot a línies de Rodalies, que no ha de ser tot cosa nostra.

Semblava que s’hagués desbordat l’aigua de la piscina del Senat, i que aquest debat acabés generant un terratrèmol a la ciutat. Gairebé com un efecte màgic. La màgia, ara que aquests dies s’ha traduït a l’espanyol un text del filòsof belga Laurent de Sutter, que ha editat Herder, i que planteja si el dret és potser l’únic fenomen màgic que ens creiem, allò que té encara en la seva abstracció un punt de vincle social que ens remet a Jean-Jacques Rousseau, a Émile Durkheim, i que d’altres pensadors com Louis Althusser, Giorgio Agamben, i en el seu moment, abans d’anar a la foguera, plantejava Giordano Bruno, per dir que tots els mags són Déu.

La màgia necessària per acabar fent que aquesta negociació "de la necessitat-virtut" de Sánchez capgiri mirades. Sembla difícil, que no vol dir impossible. En tot cas per evitar l’extinció, per davant del Senat i del Palau Reial ja fa anys que no hi circulen cotxes, tenen vies soterrades, com passa a tants altres punts d’una ciutat, mentre els dèficits estructurals i econòmics ja sabem on són. No sé pas què s’extingirà abans, per poca o per massa aigua que caigui del cel.