Aquesta setmana el dèficit fiscal que Catalunya té amb l'Estat ha tornat a ser notícia. La Generalitat de Catalunya ha fet públiques les dades del dèficit fiscal del 2006 al 2009. Amb aquestes xifres, la Generalitat té una sèrie històrica des del 1986, que comptabilitza la diferència entre el que els catalans rebem de l'Estat en forma de despesa pública (inversions i serveis públics) i el que hi aportem mitjançant el pagament d'impostos.

Amb les xifres mitjanes d'aquests 24 anys es constata que els recursos que anualment Catalunya aporta a l'Estat i que no retornen, sinó que van a parar a altres comunitats autònomes, equivalen al 8% del PIB. Això vol dir més de 16.000 milions d'euros cada any. Això vol dir una quantia equivalent a més del 40% de tot el pressupost de la Generalitat. Això vol dir que cada català aporta uns 2.250 euros anuals cap altres autonomies. Això vol dir que una família de quatre membres resident a Catalunya fa a fons perdut una transferència anual a la resta de l'Estat de 9.000 euros.

També es constata que en termes absoluts aquesta contribució a fons perdut que realitza cada català anualment s'ha anat incrementant amb el temps, ja que la nostra renda també ha crescut. Una vegada tret l'efecte de la inflació, és a dir, en termes reals, l'any 1986 el cost que això representava per cada català era de 1.076 euros, i l'any 2009 havia pujat a 2.251 euros.

Una altra manera de presentar el dèficit fiscal és constatant que l'Estat durant el període 1986-2009 ha gastat anualment a Catalunya el 14,03% del total de la seva despesa. Ara bé, els impostos que els catalans paguem a l'Estat representen el 19,49% del conjunt d'ingressos tributaris estatals. Aquest desequilibri encara es fa més gran si no comptabilitzem els fluxos monetaris del sistema de la seguretat social (cotitzacions socials, pensions, prestacions d'atur). En aquest cas, els percentatges anteriors passen a ser de l'11,17% i del 19,73%.

És útil fer el càlcul anterior perquè la despesa de la seguretat social a Catalunya no respon a una actuació discrecional de l'Estat, sinó a l'existència de més o menys pensionistes o aturats en aquest territori. En canvi, quan l'Estat decideix discrecionalment el territori on vol gastar, a Catalunya només hi arriba un 11% del total de la despesa estatal, essent la seva població equivalent al 17% de la del conjunt de l'Estat i la seva contribució en impostos equivalent a prop del 20% del total d'ingressos impositius estatals. Una manera gràfica d'il·lustrar aquest desequilibri és posar en relleu que de cada euro que els catalans paguem a l'Estat, 0,43 cèntims no retornen cap a Catalunya.

En conclusió, el dèficit fiscal que pateix Catalunya és com una plaga per a la seva economia. Desincentiva el creixement econòmic i disminueix el benestar dels ciutadans. Fa uns mesos en aquest mateix mitjà vaig escriure un article que es titulava Què ens costa Espanya. Torno a repetir que, en les condicions actuals, formar part d'Espanya ens costa molt car als catalans. Que cadascú reflexioni sobre quina pot ser la millor solució a aquesta plaga.