Si hi ha tantes càtedres, institucions públiques i fundacions fent recerca i publicant indicadors socials diversos, és per alguna cosa. Seguim amb regularitat el nivell de pobresa i exclusió social amb estudis i informes perquè volem saber si el país progressa i va a més. Per saber si la nostra capacitat de generar riquesa es deixa sentir d’una o altra manera al conjunt de la societat.
Assumim que el benestar general és una de les diferències entre la riquesa i el desenvolupament. Volem créixer bé. Per això, quan l’Idescat va publicar ara fa pocs dies la seva Enquesta de condicions de vida, van tornar a saltar les alarmes. L’estudi afirmava que gairebé un de cada quatre catalans vivia en risc de pobresa l’any 2025. Un de cada quatre. Fracàs econòmic, fracàs polític i fracàs social. O no.
Tot plegat potser tenia sentit fins fa deu, quinze o vint anys. Abans que la immigració desbocada portés la nostra economia a convertir-se en un sac foradat incapaç de contenir la riquesa. Avui el joc és pervers, un cicle viciós. Com més creix l’economia catalana, més creix la immigració i més creix la població. Com més creix l’economia, més en som a repartir. La motoreta catalana convertida en una bicicleta estàtica.
Publiquem xifres i estudis anuals per saber on som, però també i sobretot per saber com evolucionem. Avui, quan gairebé cent mil persones entren al país cada any, la foto surt velada i els indicadors ja no ens serveixen. El país ha de donar resposta a tothom que l’habita, clar, però la prova del nou del seu fracàs no poden ser les dificultats dels que acaben d’arribar.
Els últims sis anys la població catalana ha sumat mig milió d’habitants fruit de la immigració. Persones que, molt majoritàriament, tenen una qualificació baixa i arriben al país en condicions materials molt deficients. Amb una mà al davant i una al darrere, vaja. Som més de vuit milions quan fa tot just vint-i-cinc anys n’érem poc més de sis. És del tot impossible que la pobresa a Catalunya disminueixi si un miler de pobres nous arriba al país cada setmana. Com qui escombra la terrassa un dia de vent. Potser no cal fustigar-se.
Catalunya pot ser una màquina de progrés, un ascensor social en marxa i un trampolí cap a la classe mitjana. Ho ha estat i pot tornar-ho a ser, però tot indica que avui no ho és prou. La pressió migratòria, el turisme, els expats i l’aturada de la construcció han convertit Catalunya en un escenari de precarietat. Qui arriba al país no té on viure i els salaris són escassos amb relació al cost de la vida, amb l’habitatge com a despesa principal. En aquestes condicions mantenir les portes obertes de bat a bat és convidar els nouvinguts a seguir en la pobresa. Una mala idea, per ells i per nosaltres.
No és l’única enquesta interessant que s’ha publicat els darrers dies. L’Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS) va publicar el seu sondatge anual amb xifres sorprenents. El suport a posar limitacions a la immigració creix vint punts en dos anys, del 44% al 64%. I alguna cosa més, la preferència per la democràcia com a sistema cau, per primer cop, per sota dels dos terços entre els més joves. Tampoc no és estrany. El país no va, el diagnòstic està fet, i la política no reacciona. Anem tard.