La pobresa energètica és cosa de dones

«A casa nostra les dones tenen un risc de viure en la pobresa del 49,7%, davant del 25,7% dels homes»

25 de gener de 2017
Igual que les operacions sortida de vacances fan pujar "misteriosament" el combustible de preu, aquests dies la tempesta de fred siberià ha fet enlairar la cotització del kWh que consumim per escalfar-nos, cuinar o llegir aquest article. Probablement és el millor moment per recordar qui pateix més intensament les conseqüències del sistema energètic oligopòlic que patim a l'Estat.

La pobresa energètica té rostre de dona a casa nostra, segons revela l'informe que ha presentat aquesta setmana Enginyeria Sense Fronteres, una de les entitats impulsores de l'Aliança contra la Pobresa Energètica. Com deia el meu estimat Xavier Tomàs, professor d'estadística durant la carrera, les mitjanes són de les coses més perilloses que existeixen al món, i conèixer les característiques de la pobresa a la nostra societat, no n'és cap excepció. La manca de dades socials desagregades per sexe fins fa molt poc, han invisibilitzat l'especial afectació de determinades situacions entre la població femenina, quelcom que sembla extret d'alguna imatge dels països empobrits i no de Catalunya. I no, si hi ha quelcom universal és el gènere de la pobresa.

A poc a poc, però, anem coneixent el que podíem intuir: si ens fixem en els ingressos individuals i no en els familiars, a casa nostra les dones tenen un risc de viure en la pobresa del 49,7%, davant del 25,7% dels homes. Els sous de les dones són inferiors als dels homes en totes les franges d'edat i de mitjana (mirem-la sense que serveixi de precedent) gairebé un 20%. Un 24% d'elles treballa a mitja jornada, enfront un 7% dels homes, un bon indicador per saber qui ha encaixat més les retallades de feina durant la crisi.

Mirant a l'interior de les llars, pesi el relatiu avanç en el repartiment de les feines domèstiques, les dones encara s'hi ocupen el doble d'hores que els homes, el que repercuteix evidentment en qui pateix més tenir o no tenir energia. Al 80% de les famílies monoparentals (un terç de les que existeixen a Catalunya) l'adult és una dona, que com veieu ja d'entrada tenen un accés molt més complicat a un lloc de feina dignament remunerat. Si a més són dones emigrants o treballen al servei domèstic, els factors incrementen el risc de marginació. Això és visible a les dades que manega l'Ajuntament de Barcelona, relatives a la concessió d'ajudes per pobresa energètica: aquelles sol·licitades per dones doblen de llarg a les que demanen els homes. El patriarcat té una excel·lent mala salut i les dades mostren qui acaba donant la cara en aquest tema per la família (si no és la família sencera) i qui acaba patint també l'estigmatització social i tot el catàleg de culpes, seqüeles psíquiques i càrregues intangibles, més enllà dels números vermells al banc. Com bé diu l'informe d'ESF, el que es considera una qualitat femenina (ser capaç, aguantar, fer front a més dificultats) és en realitat el reflex d'una desigualtat de gènere on no s'equiparen ni les responsabilitats ni les conseqüències.

Menjar o pagar el rebut de la llum, aquesta és la pregunta del milió de dòlars en la majoria de casos. Patir l'assetjament de les empreses cobradores de deutes. Haver de demostrar que ets pobre de solemnitat i que no vols estafar ningú. L'Estat és signatari del Pacte Internacional pel Drets Econòmics, Socials i Culturals de Nacions Unides, però l'energia encara és considerat un article de consum i no un mitjà per satisfer les necessitats més bàsiques, al qual se li aplica el tipus més elevat d'IVA.

Des que l'abril de 2013 es va fer la primera moció sobre pobresa energètica al Parlament de Catalunya, s'ha avançat força fins a tenir la Llei 24/2015 o la darrera iniciativa a l'Estat per evitar els talls, tot i que només soluciona instantàniament la urgència i la vessant mediàtica però no qüestiona el model de distribució de l'energia ni l'empitjorament de la situació de les llars a causa del deute.

Treiem-nos dels ulls la bena de les mitjanes, deixem-nos de focs d'encenalls i filem prim les nostres polítiques públiques. Que la Rosa morís a Reus el passat novembre no va ser cap malastrugança sinó la conseqüència d'un sistema energètic injust, que com sempre i de la mateixa manera a tot arreu, s'acarnissa amb les més colpejades.