La humanitat es defineix pel llenguatge i la civilització, per l’escriptura. El llenguatge sorgeix espontàniament del nostre cervell, mentre que l’escriptura és un producte deliberat del nostre intel·lecte. La organització del cervell humà i la configuració anatòmica de la nostra larinx ens permeten de parlar. Pel llenguatge aprenem, intercanviem informació i compartim estàndards de coneixement; el llenguatge fa néixer la cultura. El polze oposat de la nostra mà va permetre que s’originés l’escriptura. I l’escriptura va transformar un procés temporal com és la parla en una estructura gràfica: es va crear la memòria externa, el registre històric i la transmissió de coneixement molt més enllà de la oralitat, del temps i de l’espai. Va comportar un canvi tan revolucionari com ho van ser la domesticació del foc o l’agricultura. I va ser la base de les societats urbanes del Vell Món.

Les llengües que parlem tenen un ancestre comú, tan antic que difícilment s’hi pot seguir la traça. L’escriptura, per contra, sembla que ha tingut com a mínim tres orígens autònoms a diverses parts del món; cada un d’ells amb una codificació i una normativa diferents. El més antic va ser probablement el sistema d’escriptura cuneïforme dels sumeris, a la Mesopotàmia d’entorn el 3.300 aC. S’estima que aleshores només escrivia entorn un u per cent i poc més de la població, mentre que entorn un dos per cent eren capaços de llegir: els qui tenien alguna professió relacionada amb la documentació. Les primeres tauletes eren contractes de compravenda (ja se sap: "comptes clars, amistats llargues"); però també hi havia oracions i altres devocions, com ara la pregària d’una dona que demanava a la deessa local que fes el que pogués perquè el fill que duia en el ventre s’assemblés el màxim possible al seu marit.

De la cultura grega, hereva de la mesopotàmica, es van originar les escriptures europees i vam incorporar el pensament crític. A la Història Natural, i amb voluntat de recopilació enciclopèdica, Aristòtil va incloure l’espècie humana com a grup zoològic dels éssers vius, fet que va representar un canvi radical en la percepció pròpia com a integrants de la gran cadena de la vida. Es va corroborar segles més tard amb L’origen de les espècies mitjançant la selecció natural de Charles Darwin, escrita amb voluntat divulgadora per a una societat ja molt més lectora. És possible que la primera idea no fos dels grecs, però a la Grècia del segle VI aC i posteriors hi va haver un desenvolupament intel·lectual enorme. Què va permetre aquest fenomen? A les illes gregues s’hi aturaven vaixells de comerciants de diverses civilitzacions. Es fa fàcil d’imaginar un escenari en què persones de diferents procedències poguessin parlar de qüestions divines i humanes. Potser com a tot arreu, però el que va fer diferents els grecs és que, en sentir parlar amb una fe absoluta de molts déus diferents i de tanta veritat única, van rebaixar un xic el poder sobrenatural, cosa que va generar un entorn favorable per a cercar la causa naturals dels fenòmens terrestres.

Segons Keats, Newton "va destruir tota la poesia de l’arc de sant Martí reduint-lo als colors prismàtics", tot criticant la inclusió de Newton en una galeria de rostres immortals durant un sopar, i potser sota efluvis espirituosos. Només duia un xic més enllà l’estereotip que la ciència és un empenyorament humà fred, precís, fàctic, en contrast amb la calidesa, impressionista i imaginativa de la poesia. Ben lluny. És obvi que conèixer la natura prismàtica no redueix la bellesa irisada, sinó que hi afegeix un valor més a la meravella del món. Per a reconèixer tot aquest bagatge, no oblidem de pensar en els llibres que parlen de ciència. Bon Sant Jordi!