És cansat haver d’anar repetint que qualsevol procés de normalització lingüística és eminentment polític, perquè un conflicte lingüístic és, sempre, conseqüència d’un conflicte polític. I el procés de normalització lingüística en l’àmbit dels Països Catalans continua travessant uns moments especialment crítics, i es van fent cada cop més palesos els neguits seriosos sobre el futur de la llengua en tot el domini lingüístic. Només cal veure les polítiques dels governs al País Valencià i a les Balears. La normalitat d’ús de la llengua és preocupant. No ens enganyem: hi ha una tendència a obviar reflexions dirigides a aclarir en què consisteix la realitat que s’afronta i què ha de ser allò imprescindible per assegurar els obstacles que han de ser superats.
 
Aquell precari present i aquell problemàtic futur de què parlava Fuster l’any 80 continuen essent un precari present i un problemàtic futur. És així que es manipula la consciència col·lectiva i es condueix a la confusió: un acaba essent incapaç de delimitar els problemes i, consegüentment, estranyant-se’n. Què vol dir això? Doncs que la nostra identitat es ressent d’inconcrecions. Per exemple, ens diem nació, però administrativament hem d’admetre que som una comunitat autònoma més entre disset. Tothom igual davant l’Estat. Això ens obliga, als catalans, a viure en la paradoxa. Hem de dir prou, i activar-lo políticament, aquest “prou”. La normalitat d’ús d’una llengua s’explica a través d’interpretacions variades i no sempre harmòniques ni conciliables, ja ho sabem.
 
I sabem que també lingüísticament ens trobem en una etapa en què la consideració de la realitat sencera s’haurà d’analitzar des de l’òptica d’Europa, però des de Catalunya ens hi adrecem de la mà d’una política conduïda pel govern espanyol, que cada dia es mostra menys entusiasta de les realitats diferenciades amb què compta. Ara fan perquè ens han necessitat per a formar govern. Però Europa ja veiem com en el cas de l’ús del català com una de les seves llengües fa un dilata. Que no sobta ni a propis ni a estranys. De costos és de què parlen? Avançar vol dir créixer en solidaritat entre els pobles, en la capacitat de respecte, de comprensió i de tolerància mútues, en la capacitat de viure en llibertat.
 
Tota una altra cosa és malversar temps i esforços i exercir prepotència en el domini dels poderosos damunt dels desposseïts. Els catalans volem una nació amb estat i un poble amb una llengua sense cap altra d’hegemònica per raons de prepotència administrativa. Aquesta voluntat hem de fer que porti implícita la urgència, ara ja sí, de ser encomanada. Però una arquitectura d’Estat no la garanteix, la normalitat d’ús de la llengua. Andorra, en el cas del català, n’és exemple.
 
Hi juguen un paper fonamental polítiques valentes. Consciència dels parlants per créixer en competència, que en el cas de l’escola milloraria la comprensió lectora. Perquè si els catalanoparlants dimitim de parlar català, el saldo serà tenebrós, ens feia adonar Fuster. I és que la castellanització dels Països Catalans, tant o més que obra de la força de l’Estat, ha estat una obsequiosa predisposició indígena, estimulada per raons polítiques. Si volem mantenir viva la llengua, hem d’exigir-la com a preeminent amb tots els efectius culturals, administratius i polítics. I no solament al Principat, sinó a tota l’àrea lingüística i entre totes les administracions. Aquesta lluita s’eternitza.