M’agrada viure en una ciutat treballadora. Formem una comunitat de persones en que la característica principal de moltes d’elles és la humilitat, la senzillesa i l’anonimat. Viuen vides digníssimes, que m’agradaria saber descriure amb la capacitat d’utilitzar adjectius dels grans escriptors de narrativa.
 
Si fos veritat que llevar-se ben d’hora soluciona els problemes o fa possible els somnis, serien molt feliços perquè han matinat tota la vida. Quan el dia encara no despunta ja caminen silenciosament pels carrers, agafen autobusos que els portaran als polígons industrials, omplen les estacions confien que el tren les reculli a l’hora escrita en els horaris dels taulons d’anuncis.
 
Porten l’autosuficiència i l’austeritat vital en les entranyes, contenen les emocions com si estalviessin energia vital. M’agrada mirar el que m’envolta, els petits detalls, les accions banals que tots fem per encetar les jornades de treball.
 
Sovint penso que aquestes persones treballadores, molt treballadores del meu voltant, senten un íntim orgull de ser propietaris d’una infinitíssima part de les voreres que trepitgen, dels autobusos que utilitzen, dels fanals que pampalluguen, de les vies i els trens que engoleixen la munió de treballadors que es desplacen lluny de casa. Son propietaris d’una infinitíssima part dels hospitals i escoles.
 
La política ha de tornar a interessar-se per la regeneració urbana, el sistema educatiu, la sanitat universal. Fa masses anys que alguns en nom de la nació van oblidar que el millor patriotisme és el de l’escola lluminosa, el barri endreçat, l’hospital prop de casa. El dia que les polítiques sectorials van passar a ser minúscules i la política en majúscula era la de les jornades històriques van deixar de fer-se nous equipaments públics, van deixar de pensar-se com fer xarxa social que cobreixi les necessitats d’una societat canviant, on el serveis comunitaris son més necessaris que mai.
 
Ara que s’acosten les municipals és el millor moments per tornar a les polítiques sectorials i a les propostes concretes. No és suficient la crítica als governs ni les proclames de canvis. Cal que les candidatures demostrin que estan preparades per entendre que els serveis públics són el patrimoni dels que no tenen patrimoni i que no valen propostes genèriques de “millors serveis”.
 
Les escoles han d’ajudar a l’acollida de nous ciutadans i han de preparar els nostres joves per a treballs inconeguts, una sòlida base per unes generacions que sortiran a l’espai i salvaran el planeta. La sanitat guarirà malalties que ara són letals, però de res serviran els avenços tecnològics sinó hem teixit una xarxa que humanitzi i amoroseixi els nous temps de famílies disperses; l’obra pública ha de mantenir més que construir i la mobilitat pública ha de ser més eficient i confortable que la individual.
 
Els recursos son escassos i volem rigor en les decisions de prioritats. Les ments més despertes estan sempre entre nosaltres, trepitjant els mateixos carrers. Potser acumulen desànim, però escolten i si convé exigeixen. Aquestes properes eleccions hi haurà menys vot d’adscripció partidista, menys èpica i m’agradaria que s’abandonés el fanatisme. Aquestes properes eleccions el poder municipal pot i ha de demostrar que la seva acció és decisiva en temes com la transició energètica i la xarxa de suport social que pot ajudar a millorar els grans pilars de l’estat del benestar.
 
La por atrofia el progrés.