L'animadversió entre els independentistes i els Comuns marca la política catalana. Malgrat cada nova convocatòria electoral insisteix en dir-nos que res dels que hagi de passar a Catalunya podrà ser realitat sense la participació del que se'n diu colauisme, per simplificar, la distància entre els indepes/unilateralistes i els sobiranistes/referendistes no fa sinó créixer. La diferència del component nacional no explica l'enfrontament, atès, segons diuen els coneixedors d'aquest món, que hi ha un punt de trobada plausible al voltant del concepte de desobediència; ni tampoc el factor social, si donem per bones les declaracions progressistes d'ERC. Aleshores, quina és la causa de tanta desconfiança?

La vella i la nova Convergència és una pedra a la sabata. El partit de Jordi Pujol i el de Mas, Puigdemont i de qui acabi essent-ne el nou màxim dirigent, té com a base social la gent d'ordre de Catalunya, la mateixa que gaudia de l'estabilitat del peix al cove i ara somia en el nou ordre del país independent. Aquest determinat ordre social català és incompatible amb els republicans i encara més amb els comuns. La direcció de CDC va suportar el desastrós pacte amb la CUP per salvar la presidència però pagant un alt cost electoral i emocional per la "bona gent" convergent. Del congrés imminent s'aclarirà si estant disposats a mantenir tanta contradicció de classe per un somni o volen recuperar la tranquil·litat d'esperit de treballar pels seus.

Sense la pedra convergent, seguirà la desconfiança entre sobiranistes d'esquerres. La raó té nom propi: Ada Colau. I la manca de sintonia de republicans i comuns no rau només en els dubtes divulgats pels primers sobre la sinceritat sobiranista dels segons, més aviat caldria buscar-la en la por d'ERC de perdre el lideratge guanyat a pols davant CDC a mans de la nouvinguda a l'escenari de la política catalana. Totes les crítiques rebudes per l'alcaldessa barcelonina des de diferents sectors, no només dels independentistes, essent en molts casos justificades, no han aconseguit restar ni la intensitat de seva projecció i ni la capacitat potencial de convertir-se en la líder de més futur del país. La prova de tot plegat és que els republicans han dedicat més temps a combatre-la que no pas a entendre-s'hi. Quan no han fet una cosa pitjor, convidar-la a rectificar, us esperem amb els braços oberts, Xavier, repetia Rufián a Domènech durant la campanya, suposant-se en possessió d'una veritat estratègica discutible, segons els resultats d'un i altre.