Alberto Núñez Feijóo va anunciar aquest dilluns que el PP presentarà mocions en ajuntaments i cambres legislatives de tot l'Estat en defensa de "la igualtat de tots els espanyols". És a dir, en contra d'una possible amnistia a Carles Puigdemont i a la resta de dirigents i militants sobiranistes processats per l'1-O. L'objectiu és aprofitar al màxim el que a Génova consideren un esvoranc en el mur de resistència de Pedro Sánchez i posar en evidència el PSOE allà on puguin. Avui, l'expresident José María Aznar ha fet unes declaracions incendiàries contra l'amnistia i la política de pactes de Sánchez, amb crida inclosa a sometent per fer fracassar com sigui el que ell considera un pla per acabar amb Espanya.

El PP es disposa, per tant, a repetir l'estratègia duta a terme contra l'Estatut del 2006, en aquell cas amb taules petitòries per tot el territori destinades a recollir signatures en contra d'un major autogovern de Catalunya. Una decisió que va contribuir a escalfar l'ambient polític i que finalment, amb l'Estatut retallat severament pel TC, va donar inici al procés sobiranista. La direcció dels populars manté des dels 90 el mateix discurs agressiu contra totes les versions d'estructura territorial que no siguin la que ella propugna. 

En el cas de l'amnistia, vist des de la perifèria ibèrica, la situació té elements encara més feridors que la campanya contra l'Estatut. Perquè un dels dos grans partits espanyols decideix centrar tota la seva actuació en la defensa d'una política oposada no ja a les concessions, sinó simplement a la indulgència. El que vol dir que la idea d'Espanya del PP és incompatible amb una immensa majoria de catalans i bascos, i amb gairebé la meitat dels gallecs. El recurs al concepte d'igualtat per defensar la intransigència exigeix també dosis de gosadia. Segons la idea del que és una nació a les plantes nobles de Génova, els Estats Units no existeixen perquè les lleis no són iguals en tots els estats.  

El PP reitera que només té un projecte per aquells que coincideixen plenament amb el seu ideari. La resta són vistos com a enemics a abatre, condemnats a acabar captius i desarmats. Segurament hi deu haver alguna ment lúcida en el camp de la dreta espanyola. Però de moment no l'hem escoltat i sorprèn que hi hagi tan poc debat en una àrea política tan gran. El PP ha triat fer de la intransigència i la repressió el seu senyal d'identitat.   

No sabem si Feijóo és més un presoner dels dictats aznarians o un tacticista sense escrúpols. O simplement un polític acorralat pels resultats del 23-J. Però el dirigent conservador no és capaç -desconeixem si tampoc vol- de sortir d'una sòrdida zona de confort. El més trist és que la zona de confort del PP és la incomoditat de la gran majoria de la societat catalana i basca, la meitat de la gallega i d'amplis franges de l'espanyola, si tenim en compte els resultats de les darreres eleccions. La dreta ha decidit continuar fent bandera d'una idea d'Espanya que, per subsistir, necessita sempre tenir presoners polítics. Però aquesta és la crua realitat. Mentre el PSOE ha deixat enrere -i ha costat- la petjada felipista, el PP encara espera un debat ideològic que superi el tancat aznarià on viu encerclat.