Primer demano excuses pel títol, que sembla que me l’hagi copiat d’algun disc de Mishima o d’algun seguidor de Joan Vinyoli. Tenir pressa pot ser el primer pas per rendir-nos. Sempre he cregut que llegir és una manera d’omplir el cervell per ajudar-te a pensar i escriure és una forma de filtrar ordenadament allò que creus que penses. Llegeixo: “Restaurants buits o semibuits dia i nit. Comandes industrials cancel·lades. Treballadors de braços plegats. Tancaments d'empreses, per mudança o liquidació. Atur. Pobresa. Desolació.” Apocalíptic. És el preocupat director d’un diari editat a Catalunya. Que la preocupació no ens torni cecs ni mesells. Una dada: La patronal dels fabricants de cotxes Anfac ha confirmat aquest dimecres que durant la primera quinzena d'octubre les matriculacions de turisme a Catalunya van registrar un lleuger augment del 0,5% respecte al mateix període del 2016.
 
Sapigueu perdonar els mitjans de comunicació, i això que se’n diuen opinadors (suposo que modestament m’hi haig d’incloure). Ser plural no vol dir ser transparent, però ser transparent sempre és ser plural. També entenc que fa poc d’una setmana el president de Catalunya va proclamar la independència del país i que la va deixar en suspens per tal de poder negociar i bastir bé el naixement del nou Estat. I entenc que no ho hem fet mai i que ser radical és una nova manera de ser progre o modern. Radical en què?
 
Hi ha un moviment intern a l’independentisme que exigeix tenir pressa, molta pressa. Ho trobo una mica adolescent. Què Puigdemont no va prou bé, que fa farum de Michael Collins. Ja repartim carnets de botiflers. Quan ens amenacen la policia. Quan La Guàrdia Civil cita a declarar responsables de mitjans de comunicació per passar publicitat institucional que no agrada. Quan hem d’apretar les dents ens dediquem a escriure, parlar i eructar proclames de nyerros i cadells. Hem de poder canviar això. El exemple dels Jordis hauria de prevaldre. I el del major Trapero. Del president Mas, d’en Lluís Salvadó. Agafeu qui volgueu. Malauradament podem triar.
 
Jugar amb dues boles de foc argumentals com són la pressa i la rendició és un doble vessant que ens tallarà. Més seriositat i més mirada llarga. Pressa tota, de moment ja hem proclamat la República. Ara bé, no ens rendim sent estrafolaris i no aplicant la República com cal. Som responsables d’haver-nos guanyat l’oportunitat, no siguem els culpables d’haver-la perdut.