A l'aparador d'una gran cadena d'aquestes que ara estan tancant les seves botigues a Rússia, tres maniquís amb postures impossibles llueixen pantalons amb els colors de moda de la propera primavera. Miro al meu voltant en ple centre de Barcelona i constato com la talla que llueixen aquestes figures inertes de mirada buida no entraria en la immensa majoria de cossos que, com un formiguer, anem amunt i avall seguint la partitura de la jornada laboral i, al mateix temps, sent esquer d'un munt d'estímuls externs. Quatre passes més enllà, l'aparador d'una farmàcia et dona la solució per apropar-te a aquest promogut ideal de cintura estreta que acabo de deixar enrere: convida les dones a "cremar greixos" i a "remodelar-se" amb unes pastilles i unes cremes que es publiciten com a miraculoses.

Encara aixecant la vista ensopego amb un cartell que convida a rematar-ho tot amb una operació estètica perquè uns llavis molsuts i un front llis com uns pista de patinatge són la cirereta del pastís per lluir amb orgull aquells pantalons primaverals i el melic d'una cintura d'abella a l'aire. I, ep, que el negoci de la cosmètica encara et recordarà que et falta el color que lluiràs un cop t'abaixis la mascareta per regalar aquest somriure i mirada d'haver dormit 12 hores d'una tirada que el món espera de tu. Evidentment, tota la cartelleria publicitària té les dones com a protagonistes i amb un mateix patró que et recorda com hauries de ser i no ets i, sobretot, com forma part de la teva missió vital ser-ho. T'ho recorden les xarxes socials perquè no te n'oblidis un cop ets a casa. "Repte per tenir un cul perfecte en 21 dies". "Aconsegueix una panxa plana amb aquests exercicis amb una rutina de deu minuts".

Les nostres retines estan constantment exposades a una pressió estètica que no hem escollit i que és imprescindible denunciar que forma part de les violències que pateixen les dones en un sistema patriarcal que encara alguns, des del privilegi de tenir altaveus, gosen qüestionar sense vergonya. Una violència per la qual es fa negoci a costa del benestar emocional i físic imposant el judici i l'autojudici constant del propi físic. A Catalunya, 28.000 adolescents i joves pateixen un trastorn de la conducta alimentària. Afecten al voltant del 5% de les noies, cada vegada a edats més joves, i representen la tercera malaltia crònica entre la població femenina adolescent de les societats desenvolupades i occidentalitzades. 

Que el Govern posi en marxa una investigació contra una multinacional de moda que només ofereix talles petites -XS i S- suposa un canvi respecte la passivitat institucional que, sota una lògica del lliure mercat, ha imperat fins ara. Tot i això, articular una resposta política contra aquesta violència dels cànons estètics, els estereotips i les discriminacions de gènere, racials i de capacitats implica anar molt més enllà. D'entrada, per fiscalitzar tota la indústria que, sota l'embolcall de vendre talles suposadament grans, continuen estalviant-se molts centímetres de roba. Però també per combatre la mercantilització que es fa a partir de la violència estètica que pateixen les dones diàriament des de molts àmbits. 

No li devem bellesa a ningú, recorda l'actriu i directora teatral Júlia Barceló en un llibre, Operació biquini (Editorial Flamboyant), on defensa el body neutral com a lema de vida, un concepte tan important com el del respecte al propi cos i, al mateix temps, tan difícil d'autoaplicar-se davant el judici constant al qual estem sotmeses des del moment en què naixem. Les sis paraules de la frase de Barceló tenen una alta càrrega. Primer, en el verb, ja que recull com el sistema ens aboca a estar en deute amb el que vol un ens masculí; segon, en el concepte de bellesa, aquella fita per la qual sentim vergonya i culpa si no encaixem en l'estereotip imposat; i tercer, aquest "ningú" que ens recorda que som per a nosaltres mateixes i no som a mercè del que vulgui algú altre i, a més, d'una determinada manera. 

Més enllà del món publicitari i de l'economia salvatge, que ni entén d'ètica, ni de justícia, ni de drets perquè la prioritat és omplir-se les butxaques, hi ha l'arrel educativa i la tasca pendent de deconstruir els estereotips i l'imaginari que el patriarcat ens ha empeltat a totes i a tots. El màrqueting fa la seva feina, i les influencers i campanyes a la xarxa, però també es jutja i es compara en l'entorn més directe. A la família, a l'escola, a la feina. Trencar el corsé que ens tenalla és cosa de tothom i assenyalar-ho institucionalment és un gran pas, però fixar-se en el maniquí, que cal, ni és l'únic ni serà suficient.