A la conferència del Born, en Joan Carretero va afinar dos aspectes de futur que han passat a segon pla mentre no es parla més que de llistes i dates. Hem de tenir clar els sobiranistes que les properes eleccions s’han de guanyar. Cal guanyar-les. Per a fer-ho hem de saber com es guanyen, com es decidirà el vencedor: vots o escons? Evidentment, les eleccions normals es guanyen per escons, recordem el duel Pasqual Maragall-Artur Mas, però un referèndum es decideix pels vots. I aquí és on rau la dificultat de convertir unes eleccions al Parlament en plebiscitàries: com és quantificarà el bloc del “sí” versus el bloc del “no”?

El problema no és com nosaltres ens sentirem validats per a fer un acte de sobirania, el cas és com ens reconeixeran els altres la legitimitat per a poder fer-ho. I això ara és el que busquem, no? Imaginem que la o les candidatures del “sí” tenen majoria de diputats, però no tenen majoria de vots (com ja ha passat en algunes eleccions): primer problema que hem de tenir clar abans de posar-nos. Aquells vots que hagin anat a parar a partits ofegats en la indefinició –com Podemos, ICV, socialistes d’ara “sí però no”- com els comptem. Millor: com ens els comptarà la comunitat internacional?

És per tot això que la data no importa si el que es tracta és fer-ho bé. És per tot això que tenir una candidatura o dos o tres o cent no és important si no afecta a l’hora del recompte: si el difumina o l’aclareix és el que s’hauria de tenir com a criteri per escollir la fórmula. En les properes eleccions no pot quedar cap marge a confondre el resultat, per això m’agrada més una llista única. Tenir-me més d’una ha de significar que també queda claríssim que les candidatures que no porten el “punt-paraigües” passaran a formar part del “no”, sense matisos (en tot cas ja es “matisaran” dins del “no”).

Per últim, els catalans, si volem ser un estat en el futur proper, hem de començar a donar alt valor als símbols estatals, i el president de la Generalitat n’és un de molt important. Això vol dir que s’ha de respectar, si més no públicament, que ell tingui la competència per marcar la data. No podem debilitar, matusserament, la figura del president exigint-li davant de tot el poble quan ho ha de fer. Sobretot, hem de tenir present que qui encapçali el procés ha d’estar molt reforçat electoralment. No podem enviar un president a negociar a l’exterior amb 36 diputats (que és el que avui li donen com a molt a Esquerra). La llista del president ha de ser el més hegemònica possible a l’hora de recollir el vot. Si a més està, simbòlicament, reforçada per altres candidatures d’esquerres, de dretes o esquerres alternatives millor, però la seva ha de ser nítidament guanyadora.