Constitució Espanyola, article 9.3: “La Constitució garanteix (…) la irretroactivitat de les disposicions sancionadores no favorables o restrictives de drets individuals”. Codi Penal del Regne d’Espanya, article 2.1: “No ha de ser castigat cap delicte amb pena que no estigui prevista per una llei anterior a la seva perpetració.”

Ambdues disposicions consagren un dels principis fonamentals del dret penal dels estats democràtics: la irretroactivitat de la llei penal. No es poden aplicar lleis noves a fets anteriors, excepte si són favorables a l’acusat o condemnat. És una garantia vinculada als drets humans, car evita que els governants de torn puguin fer lleis a mida per perseguir i empresonar la dissidència en fer delictius fets ja passats.

Aquest principi sembla que no s’aplica a Espanya, on els fiscals proposen aplicar una reforma legal de 2022 a uns fets ocorreguts en 2017, i ningú no s’exclama. Opinadors, tertulians i fins i tot juristes i acadèmics expliquen com si fos allò més normal que es vulgui violentar de forma flagrant un dels principis bàsics del dret penal. És evident que tot plegat pot tenir recorregut dins d’Espanya, amb una justícia d’arrels predemocràtiques no depurades durant la Transició.

Tanmtateix, la fiscalia espanyola, l’advocacia de l’estat i el mateix govern central volen aplicar als exiliats el tipus de desordres públics agreujats i el de malversació, modificats en 2022, pels fets de 2017. Si es produeix aital violació dels drets fonamentals dels perseguits pels fets d’octubre de 2017, només serà qüestió de temps que la justícia europea actuï per restituir-los. 

És només per aquest motiu que Pablo Llarena va descartar els supòsits ara defensats per fiscalia, advocacia i govern espanyols. Llarena va immolar la seva carrera judicial per intentar extradir Puigdemont i la resta d’exiliats, i va haver d’entomar les rebregades humiliants de les justícies alemanya, italiana i belga, no vol tornar a fer l’ase dels cops. Sap el pa que s’hi dona a Europa i que el que a Espanya s’accepta per inèrcia postfranquista, a Europa no aguantaria cap prova del cotó democràtic.

En democràcia, sempre s’aplica la norma –i la interpretació de la norma– més favorable al condemnat o acusat. És un principi fonamental que no accepta matisos. Institucions com el Consell d’Europa han emès nombrosos informes negatius de la justícia espanyola. L’Estat acumula desenes de condemnes als tribunals europeus per violacions als drets fonamentals. De fet, el ministre de l’Interior mateix ha rebut nombroses condemnes pel mateix motiu. 

No ens hauria d’estranyar que es torni a tòrcer i a violentar el Codi Penal per a perseguir la dissidència política a Espanya. S’ha fet durant dècades a Euskal Herria i es fa ara a Catalunya. Ja poden anar fent cimeres a Barcelona, que el conflicte segueix ben viu i no es solucionarà amb repressió. Porten massa temps intentant-ho sense èxit, potser que se n’adonin i acceptin la mà estesa des de Catalunya per intentar una sortida negociada.