Ens acostem al proper congrés d’Esquerra Republicana i surten moltes opinions sobre com donar un impuls a la trajectòria del partit. Hi ha qui ho centra tot en un problema de marca o de sigla. N’hi ha que se situen en una dicotomia tàctica i estratègica entre front independentista i esquerra nacional. I fins i tot hi ha qui parla de reformulació ideològica. Crec que la qüestió més important per Esquerra no està en cap d’aquests àmbits. En algun altre lloc em dedicaré a parlar de cadascun d’ells. Permeteu centrar-me en allò que és essencial perquè de veritat entrem en un nou cicle històric: el canvi en la cultura de governança del partit. I això no se soluciona en els estatuts ni en la ponència política, ni només amb cares noves, sinó si es demostra maneres de fer i gestionar el capital humà diferent.

Esquerra des de la seva fundació ja va ser un partit-moviment d’al·luvió on la forta personalitat dels seus dirigents ja va comportar diversos episodis de discrepància i escissió als anys 30. Aquesta part de la tradició és la que cal canviar, perquè ha perdurat fins als nostres dies en comportaments individualistes i insolidaris de molts dirigents o aspirants a dirigents. O simplement quadres comarcals i locals.

Un partit és una organització voluntària on la major part dels seus militants només hi dediquen hores i diners sense esperar res de personal a canvi. Per això, cal que aquest capital humà sigui potenciat i activat convertint-lo en una estructura capil·lar que arribi a tots els segments de la societat i que s’especialitzi en escoltar i dinamitzar aquells segments als que volem representar: capes mitjanes i treballadores de l’economia productiva i ciutadans responsables  enfront dels poders de l’economia financera i especulativa i la població que només vol exercir de clientela passiva i irresponsable. La militància hauria d’anar acompanyada de l’obligatòria implicació social en entitats sense afany de lucre de qualsevol àmbit: empresa, sindicat, associació, ong etc. S’han de desaconsellar els militants endogàmics que l’única activitat social que tenen és la reunió del partit.

S’han de posar en marxa mecanismes que superin una desviació pseudodemocràtica que consisteix que una assemblea controlada per algun quadre local que ja ha demostrat en reiterades ocasions que no ha practicat una política correcta al seu municipi, impedeixi la renovació a fons i l’obertura del partit cap a nova gent que hi poden aportar valor afegit. La primera renovació comença fent saltar alguns taps locals. Potser no estaria malament promoure primàries locals obertes a simpatitzants i amics i així afinaríem més en algunes llistes. Només cal mirar el mapa de les darreres municipals diseccionar-lo bé i detectarem on hi ha problemes.

S’ha de promoure la cultura de combinar presència a les institucions amb presència a la societat. Per això, fins i tot, al poble més petit cal que el partit tingui plans estratègics i vida pròpia al marge dels representants a l’ajuntament.

S’hauria de redactar i signar un codi de comportament (no un codi ètic que ja el tenim i el venim signant tota la gent d’ERC) on una cosa tan elemental com respectar les majories sortides (rebuig dels comportaments que hem viscut de posicions minoritàries muntant escissions o donant cops de porta) o ser capaç d’integrar les minories (els majoritaris han de saber gestionar les minories) formés per primera vegada part de l’ADN de la cultura de govern d’ERC

La cultura de govern d’ERC hauria d’impregnar-se de material ignífug als focs que diàriament encendran els mitjans de comunicació enemics, la majoria, i de vegades els amics, els pocs. Una direcció d’ERC ha d’estar blindada a la pressió mediàtica i no portar el partit a donar cops de volant en funció de l’últim editorial del diari A o de la tertúlia B. No podem anar a salt de titular

La cultura de govern d’ERC ha d’incorporar l’autoestima en la trajectòria del partit més històric de Catalunya que ja n’ha passat de tots colors. I no creure’s cap pretensió de lideratges messiànics –més o menys intel.lectualitzats- que ja ens han demostrat els límits de les seves potencialitats.

La cultura de govern d’ERC ha d’incorporar la perseverança i la paciència com a virtuts essencials, la cooperació, el treball d’equip, la humilitat, el no menysteniment dels adversaris. Filosofia Guardiola aplicada a la política. Ni s’ensenyen claus ni es marquen paquets.

I en aquests moments de canvi de civilització (crisi energètica, econòmica de l’estat del benestar etc) i de canvi de cicle en relació a Espanya tenir sempre les orelles posades en la nostra gent, el poble i electorat republicà.

Per ser originals hem d’anar als orígens: la declaració ideològica fundacional del 31 i la refundacional del 93 continuen vàlides a grans trets. Les conviccions i els valors han de ser sòlids, si no, no hi ha partit possible com instrument de canvi històric. Però en canvi cal ser totalment obert a les polítiques que cal canviar i molt coneixent a fons la realitat i saltant-se les ortodòxies del que alguns han definit com a políticament correcte des de l’òptica d’esquerres o independentista.

S’hauria de crear un marc de relació permanent i no espasmòdica i al més alt nivell entre la direcció d’ERC i les entitats de la societat civil de perfil autodeterminsita i progressista per definir objectius d’acció compartits.

Hauria de ser possible que la unitat d’acció fos ampliable a forces polítiques menors sempre des del diàleg i al respecte a les especificitats.

Segur que em deixo coses, però aquesta llista de temes són, molts d’ells, prepolítics. I ja som cada cop més (recordi’s el manifest dels alcaldes d’ERC) que volem veure canvis en les maneres – no paraules en les ponències política i d’estatuts- de la nova direcció que, per descomptat amb tot això dit, ha de sortir unitària i col·legiada