“Quan construeixes un estat fas una revolució”, afirmava Vladimir Jabotinsky que fou un dels ideòlegs de l’estat d’Israel. Sobre la veracitat d’aquesta afirmació només cal veure la situació que vivim a Catalunya. Encara no hem començat de veres el nostre procés de secessió (només estem apuntant a una consulta sobre un cosa anomenada “dret a decidir”) que ja podem notar com tot s’està convulsionant sense que ningú sàpiga ben bé com acabarà. Exactament la mateixa sensació que produeix l’inici de tot procés revolucionari.

Indiscutiblement que tot això és incipient i que les revolucions d’avui a Europa no comporten els trasbalsos de les de fa 100 anys. Fins i tot algunes de les darreres que s’han produït en el nostre continent les hem anomenat “de vellut”. Però totes elles, siguin fetes amb més o menys contundència, sempre necessiten la seva pròpia ala radical. Aquella que empeny a les altres més moderades a arribar fins el final. Que faci que es compleixin al màxim possible els postulats del procés endegat i que, pel camí, les renúncies que puguin haver-hi no signifiquin la desnaturalització de les exigències del poble. En el cas català aquest és un perill substancial perquè som una gent que no acostumem a mantenir-nos ferms en les nostres posicions. El famós “pactisme” que, de forma enverinada, va dir-nos en Vicens i Vives que era un dels trets de la nostra personalitat nacional pot portar-nos nefastes conseqüències si no hi ha ningú que adopti el paper de la radicalitat. Qui ho farà?

Sé que molts podran dir que tiro l’aigua cap al meu molí, però aquest penso que era el paper reservat a Solidaritat Catalana en el nou Parlament català. Ara bé, el poble ha parlat i considera que la seva presència no era necessària. Res a dir. Cal acceptar la seva voluntat. Si la decisió ha estat aquesta serà perquè, o bé no hem sabut explicar quin havia de ser el nostre rol, o bé no és imprescindible la radicalitat independentista perquè encara no hem encetat cap revolució.

Sigui com sigui, personalment estic convençut que més tard o més d’hora és farà indispensable que algú representi tot això que estic dient. Pels motius que he exposat, i també perquè els atacs i les mentides delirants que Espanya llençarà contra nosaltres hauran de fer que algú, sense responsabilitats de govern, els hagi de respondre amb contundència per mantenir ferma la moral i la dignitat dels catalans. Si no pot ser des de dins el Parlament de Catalunya haurà de ser des de fora. Sobretot també perquè no ens tornin a donar garses per perdius en forma de “pactisme”.