Mariano Rajoy s'havia resignat que aquesta fos una legislatura de transició. Després d'un curs polític sencer de bloqueig i de convèncer, finalment, el PSOE perquè l'investís, tres inconvenients amenacen d'esguerrar-li els plans a les portes del primer aniversari de les eleccions del 26-J, el proper dilluns, i convertir la legislatura en un calvari. La suau recuperació econòmica, que no està servint per introduir elements de correcció en les desigualtats que van provocar els anys més durs de la crisi, està quedant en segon pla a ulls d'una majoria d'espanyols i catalans. El primer problema seriós és el de la corrupció. El líder del PP ni ha volgut ni ha pogut revisar com s'ha finançat el seu partit i tampoc la forma en què ha exercit el poder a territoris com el País Valencià o Madrid. A això s'hi suma haver caigut en la temptació d'usar, de forma grollera, la Fiscalia i la policia a favor del seu interès partidari. La corrupció s'ha convertit, a més, en un element de desgast en la seva relació amb els seus socis de Ciutadans, que formalment branden el discurs regenerador.

El segon gran problema és el triomf de Pedro Sánchez al PSOE. Rajoy tenia un pla. Amb Susana Díaz al capdavant del partit socialista, el govern del PP esperava valdre's de la recentralització dels darrers anys, amb la pertinent intervenció de les finances autonòmiques, per collar els barons i canviar cromos amb la presidenta andalusa i els seus afins. El retorn de Sánchez contra pronòstic refreda les possibilitats de pacte en els assumptes d'estat. La voluntat del nou secretari general de revisar el seu suport al tractat de lliure comerç entre la UE i Canadà és el primer símptoma de fins a quin punt els vots s'encareixen. El líder del PSOE pren exemple de la duresa i radicalitat esquerrana (premiada a les urnes angleses) de Corbyn per sobreviure i la previsible patacada dels socialistes alemanys, socis de la dreta, n'acabarà de refermar l'argumentari. Sánchez intentarà refer ponts amb Pablo Iglesias i incomodar tant com pugui Albert Rivera per afeblir encara més el PP al Congrés.

En aquest context incert i de debilitat, Rajoy ha de gestionar el tercer repte: el procés català. El suflé, pertinaç com les sequeres del franquisme, no ha baixat des de 2012 i els diagnòstics de la Moncloa han fallat un darrere de l'altre. Malgrat les tensions internes, que són lògiques entre actors polítics tan diversos que afronten un repte tan gegantí i amb tantes adversitats, el procés no ha naufragat i manté intacta la intenció de convocar el referèndum. El govern central espera que tot descarrili a l'octubre i que, com explica Roger Pi de Cabanyes al seu Canal Madrid, tot plegat acabi en un govern d'ERC i els "comuns" que aposti per la reforma d'Espanya mentre, a l'oposició, els neoconvergents busquen el seu Íñigo Urkullu. El pla sedaria políticament l'independentisme, però també seria el primer que li sortiria bé a Rajoy en relació a Catalunya. Fora d'això, cap oferta i cap idea, ni tan sols per reprimir.

Fa pràcticament dos anys que Rajoy no pren cap iniciativa política. La darrera va ser, gràcies a una majoria absoluta que sabia que tenia els dies comptats, reformar la llei del Tribunal Constitucional per habilitar-lo com a sala penal i poder-li passar la pilota d'ofegar el procés. Va prendre, doncs, la iniciativa per no haver-la de prendre més tard. Aquesta és la seva tònica com a líder polític, tal com fa notar la darrera editorial del The New York Times. La mediocritat dels rivals i suports com el d'Angela Merkel li han permès surar, però la rajola sobre la que balla és cada cop més petita.