La guerra a Ucraïna ja és un fet. Les previsions més catastrofistes, verbalitzades fa setmanes pels Estats Units i negades fins a última hora pel Kremlin, van camí de complir-se. No és només una guerra, és una invasió. I s'està produint en territori europeu, prop de les fronteres de la Unió Europea (UE), sense que cap dels seus integrants -Emmanuel Macron no deu haver passat un bon dijous- ni dirigents tinguin cap recepta per aturar els peus a Vladímir Putin. L'autòcrata rus, més centrat en recuperar l'imperi que no pas de refer els esquemes de la Unió Soviètica -només cal observar quin model ecnonòmic s'hi practica, a Moscou-, ha aconseguit plantar l'exèrcit a les portes de Kíev. Les imatges de tancs avançant sense oposició i de cues de cotxes fugint cap a la frontera són eloqüents i indiquen fins a quin punt la diplomàcia ha fallat. Ja sigui per informació ineficaç, per ingenuïtat o per voluntat d'esquivar el conflicte.

La invasió exemplifica fins a quin punt el gran repte de les democràcies occidentals és fer front a personatges com Putin sense trair els seus fonaments morals. El dirigent rus té tots els poders alineats: el parlament no exerceix cap equilibri, els mitjans no treballen sota els paràmetres acceptables de llibertat i la geoestratègia li juga a favor. Només cal veure el discurs que han fet aquest mateix dijous els presidents Pere Aragonès i Pedro Sánchez per valorar la guerra a Ucraïna. Tots dos han posat l'accent en les conseqüències que tindrà per a la ciutadania el conflicte, tenint en compte que pujarà el preu de les matèries primeres -la república ex-soviètica és el primer proveïdor de blat de l'Estat- i també d'una energia que porta mesos disparada. El preu del gas ha crescut un 52% al llarg de l'última setmana, i el barril de Brent ha pujat per primera vegada dels cent dòlars. Males notícies, perquè el conflicte arriba quan s'ha de començar a pujar -ara sí- la rampa de la recuperació post-pandèmia.

El poder de Putin s'explica de manera precisa amb el que està passant aquests dies. Un moviment ràpid de tancs -després de setmanes fent creure que la retirada de les fronteres ucraïneses era un fet, senyal que va ser interpretat com de distensió- ha posat en escac els 27 membres de la UE i ha deixat els Estats Units com l'única superpotència que va preveure esdeveniments com aquest. La Xina, l'altra gran autocràcia del món, no pot emetre cap crítica al líder rus perquè ja li convé, i perquè qui sap si en algun moment ha de fer servir arguments similars per envair Taiwan. Un moviment que tindria conseqüències imprevisibles a escala global, en la línia del que està passant a Ucraïna. Les democràcies consolidades no poden competir amb les grans potències governades de manera autocràtica, perquè el -saludable- sistema de contrapoders i de pluralitat s'acaba revelant com a poc pràctic en contextos de crisi. És bo que sigui així, però al mateix temps pot derivar en una dinàmica exasperant.

En tindrà prou Europa amb sancions contundents per frenar Putin quan ja hagi posat els peus a Kíev? L'OTAN, on ambicionava entrar Ucraïna, protegirà el país i s'implicarà en una escalada militar? Seran capaces totes les institucions d'estar -ara sí- a l'alçada en cas que es produeixi una crisi humanitària? I la pregunta del milió: es pot resoldre satisfactòriament, des de la perspectiva occidental, un conflicte com aquest sense cap tipus d'intervenció militar al marge de la ucraïnesa? La manca de remordiments que exhibeix el president rus contrasta amb els equilibris -sovint versallescos- i el poder suau que sempre ha volgut encarnar la UE. El problema és que el poder suau, de tant en tant, ha d'anar acompanyat d'un poder fort que mai s'ha acabat de consolidar.

El cas de la intervenció russa a Ucraïna, a banda, pot comportar reflexions en el marc de l'independentisme català, perquè Putin perverteix el concepte d'autodeterminació per aplicar-lo a les zones de Donetsk i Lugansk a l'hora de fer-lo servir com a pretext per la invasió. Pensar en fred sobre la situació és incompatible amb sortir al faristol del Parlament i comparar la guerra a l'est d'Europa amb la violència policial de l'1-O. Catalunya, encara que sembli mentida, no és la mesura de totes les coses.