Si pogués viure la política desapassionadament, com un observador inalterable, com l’entomòleg que observa pacientment un insecte inert..., no em neguitejaria que la política s’hagi convertit en el contrari del que ens recomanava Rafael Campalans.
Campalans deia que els responsables polítics de tots els nivells havien de desenvolupar una tasca de pedagogia social que finalment aconseguís que d’altres fessin seves les idees expressades per convenciment i propagació dels canvis que suposaria una determinada proposta. Rebutjava el dogmatisme, el sectarisme, el populisme i la demagògia.
Sé que mencionar-lo és una acció ingènua. Cal ser realistes, en la política "immediata" tot el que volia Campalans no és possible i en la composició que va deixar-nos el resultat del 23-J en el Congrés de Diputats, el tacticisme i els pals a la roda allunyaran una mica més als joves del compromís social reflexionat que jo desitjaria.
Ens hem d’adaptar a la realitat. No hi ha altra veritat que la complexitat de la composició de les institucions, les majories parlamentàries són fragmentades. Tendeixo a veure l’eix esquerra/dreta com un eix importantíssim, però també hi ha l’eix centralista/autonomista, l'unitarista/el plurinacionalista, la indissolubilitat/independència, el sensat/populista, i tants com puguem desglossar les temàtiques de debat.
Com més bescantada és la política, més necessària és. Quan alguns reneguen del dret, de les lleis, dels marcs constitucionals, més es posa en evidència la necessitat de qualitat legislativa, de saber que des de les institucions s’han de complir les lleis aprovades pels representants democràtics i deixar la desobediència pels col·lectius de la societat que busquin en aquesta legítima formulació una manera de protestar, sabent-ne i explicant-ne sempre les possibles conseqüències.
Segur que molts hem pensat que els temes greus que impacten en la vida quotidiana a la ciutadania en una època en què dues guerres properes desestabilitzen i creen incerteses permanents mereixen reflexions que no estiguin basades en qui tòrcer el braç més fort. M’alegra que Pedro Sánchez digui que “la verdad es la realidad”, però si els aclariments dels documents signats en el darrer minut han d’ocupar més pàgines de diaris que els canvis polítics la sensació serà sempre la d’alimentar el fàcil discurs de l’incompliment.
A la nostra Europa hi ha remor de recessió. Els grans serveis i columnes vertebrals que configuren l’estat del benestar: sanitat i ensenyament recauen en els governs descentralitzats, però mai s’aprofundeix en els debats de com tornar-los a situar a l’avantguarda del món.
De totes les coses que plantejava Junts en les setmanes anteriors a la ratificació dels decrets llei era la qüestió competencial i em sembla interessant no permetre que per l’ús de sistemes de legislar express es vulnerin competències en temes com urbanisme i habitatge, en la funció d’administració de suport al Poder Judicial. Ara cal veure com el fenomen polièdric dels moviments migratoris, amb una nova llei, podrà donar al Govern de Catalunya més competències; s’ha de partir sempre qüestionant si les que tenim les exercim prou bé, havent prescindit de diversos programes d’integració i alguns plans contra la marginalitat.
Sempre es posa com a exemple les competències penitenciàries, però cal recordar que més enllà de negociar-les i assumir-les, durant anys les presons que havien de fer la difícil i sensible acció de privació de llibertat, estaven en unes condicions lamentables. Va haver de ser el govern catalanista i d’esquerres d’ara fa vint anys el que va aprovar i executar el pla d’equipaments penitenciaris que ha permès prescindir d’edificis sòrdids.
Campalans deia que els responsables polítics de tots els nivells havien de desenvolupar una tasca de pedagogia social que finalment aconseguís que d’altres fessin seves les idees expressades per convenciment i propagació dels canvis que suposaria una determinada proposta. Rebutjava el dogmatisme, el sectarisme, el populisme i la demagògia.
Sé que mencionar-lo és una acció ingènua. Cal ser realistes, en la política "immediata" tot el que volia Campalans no és possible i en la composició que va deixar-nos el resultat del 23-J en el Congrés de Diputats, el tacticisme i els pals a la roda allunyaran una mica més als joves del compromís social reflexionat que jo desitjaria.
Ens hem d’adaptar a la realitat. No hi ha altra veritat que la complexitat de la composició de les institucions, les majories parlamentàries són fragmentades. Tendeixo a veure l’eix esquerra/dreta com un eix importantíssim, però també hi ha l’eix centralista/autonomista, l'unitarista/el plurinacionalista, la indissolubilitat/independència, el sensat/populista, i tants com puguem desglossar les temàtiques de debat.
Com més bescantada és la política, més necessària és. Quan alguns reneguen del dret, de les lleis, dels marcs constitucionals, més es posa en evidència la necessitat de qualitat legislativa, de saber que des de les institucions s’han de complir les lleis aprovades pels representants democràtics i deixar la desobediència pels col·lectius de la societat que busquin en aquesta legítima formulació una manera de protestar, sabent-ne i explicant-ne sempre les possibles conseqüències.
Segur que molts hem pensat que els temes greus que impacten en la vida quotidiana a la ciutadania en una època en què dues guerres properes desestabilitzen i creen incerteses permanents mereixen reflexions que no estiguin basades en qui tòrcer el braç més fort. M’alegra que Pedro Sánchez digui que “la verdad es la realidad”, però si els aclariments dels documents signats en el darrer minut han d’ocupar més pàgines de diaris que els canvis polítics la sensació serà sempre la d’alimentar el fàcil discurs de l’incompliment.
A la nostra Europa hi ha remor de recessió. Els grans serveis i columnes vertebrals que configuren l’estat del benestar: sanitat i ensenyament recauen en els governs descentralitzats, però mai s’aprofundeix en els debats de com tornar-los a situar a l’avantguarda del món.
De totes les coses que plantejava Junts en les setmanes anteriors a la ratificació dels decrets llei era la qüestió competencial i em sembla interessant no permetre que per l’ús de sistemes de legislar express es vulnerin competències en temes com urbanisme i habitatge, en la funció d’administració de suport al Poder Judicial. Ara cal veure com el fenomen polièdric dels moviments migratoris, amb una nova llei, podrà donar al Govern de Catalunya més competències; s’ha de partir sempre qüestionant si les que tenim les exercim prou bé, havent prescindit de diversos programes d’integració i alguns plans contra la marginalitat.
Sempre es posa com a exemple les competències penitenciàries, però cal recordar que més enllà de negociar-les i assumir-les, durant anys les presons que havien de fer la difícil i sensible acció de privació de llibertat, estaven en unes condicions lamentables. Va haver de ser el govern catalanista i d’esquerres d’ara fa vint anys el que va aprovar i executar el pla d’equipaments penitenciaris que ha permès prescindir d’edificis sòrdids.