Temps era temps, al poble hi havia una botiga d'aquelles de tota la vida, de les que venen de tot. L'aparador era una mica desastre, i la botiga estava sempre desendreçada. Per empitjorar el panorama, els dependents de la botiga es barallaven tot el dia entre ells i amb els encarregats. 

Curiosament, la botiga sempre estava plena de gent. Un nouvingut va voler saber el perquè d'aquest èxit inexplicable, i va obtenir una resposta inesperada però plausible. La botiga i l'aparador eren un nyap, però la rebotiga estava ben organitzada i –sobretot– sempre abastida. Els veïns del poble continuaven anant-hi perquè, davant de qualsevol imprevist, a la botiga hi trobaven remei.

El procés d'independència català respon força a aquesta al·legoria. Un dia veiem un dependent muntant un reclam de referèndum a l'aparador, i l'endemà una altra dependenta ens diu que si no poden servir referèndum tenen eleccions com a succedani. A continuació surt un encarregat i aclareix als clients que no cal patir, que hi ha existències de referèndum per a tothom. 

Sortosament, fora de la vista dels clients, s'ha fet i s'està fent molta feina a la rebotiga. No crida l'atenció i no llueix, però és la feina més important, per tal que quan sigui necessari hi hagi tot el que cal per fer front a les necessitats del clients. És evident que tot el poble preferiria comprar en una botiga endreçada i amb un aparador atractiu i ben posat, però tot indica que la diversitat ideològica dels dependents i encarregats ho fa molt difícil. Concentrem-nos, doncs, en garantir que la feina a la rebotiga continuï discretament i sostinguda, perquè quan arribi l'hivern podem abastir el rebost sense patir més del compte.