Una proposta buida. Tot d'una, després d'anys de negar una possibilitat que contempla la mateixa Constitució, el PP deixa entreveure que una reforma de la Carta Magna no seria una barbaritat com deia a abans-d'ahir. Ara, sembla útil, com a mínim per entretenir l'atenció electoral. De moment, és una proposta buida, una formalitat.

La reforma constitucional, per fer què. Rajoy és el gran actiu del moviment independentista per les seves continues negacions al dret de decidir dels catalans i les apel·lacions a la unitat intocable, arguments inequívocament mobilitzadors. Però també és qui te a la mà la proposta que més por fa entre els estrategues sobiranistes: una reforma constitucional temptadora que obligui a ser considerada per tal de no perdre el caràcter de negociadors. Res fa pensar que les actuals insinuacions vagin per aquest camí, però que la reforma constitucional deixi de ser un impossible ja és un petit pas.

Un nou pacte constitucional. La invitació al diàleg només por venir de la proposta d'un nou pacte constitucional que inclogui una garantia per Catalunya, diguis dret a decidir, dret a l'autodeterminació o qualsevol altre nom. A partir d'aquí, és molt probable que hi haguès una majoria social disposada a escoltar Espanya; sense aquesta clàusula de la desconfiança per tants enganys i disgustos, difícilment ningú s'ho prendrà seriosament. Més aviat la proposta serà utilitzada com un nou exemple de la desconsideració de l'estat. I Rajoy seguirà fent mèrits a la Creu de Sant Jordi per la seva aportació al creixement del sentiment independentista.