Després de 21 anys des de l’última regularització extraordinària de persones migrants, 2026 ha començat amb l’anunci d’una nova regularització de potencialment més de 500.000 persones. Aquesta regularització és una victòria dels moviments socials. Gràcies a la campanya feta per Regularización Ya!, el govern espanyol finalment inicia el procés per regularitzar la situació administrativa de persones sense antecedents penals i que portin més de 5 mesos al territori. Aquesta decisió permet agilitzar i millorar les vies d’accés a autoritzacions de residència, donant seguretat jurídica a les persones afectades i donant-los eines per la defensa i respecte dels seus drets. Aquesta decisió, resultat d’una iniciativa legislativa popular signada per més de 700.000 persones i aprovada al congrés de diputats i diputades l'abril de 2024, tracta de corregir un deute històric amb les persones migrades i reconèixer-les com dignes de participar en la societat amb plenitud.
La Llei d’Estrangeria i l’Administració Pública discriminen les persones migrants. Les actuals polítiques d’estrangeria dificulten enormement l’establiment de les persones al territori. Per aconseguir regularitzar la seva situació, una persona migrant ha de o bé demostrar dos anys de residència al país o bé tenir un contracte de treball. La primera opció empeny a la informalitat, ja que sense haver regularitzat la situació, no es pot aconseguir un contracte regular. Un cop presentada la sol·licitud, tampoc pot treballar mentre espera la resolució. La segona és poc freqüent, ja que poques empreses estan disposades a fer els tràmits per contractar una persona no regularitzada i esperar el temps de resolució dels tràmits perquè pugui començar a treballar, que acostuma a ser un mínim de 5 mesos, però pot arribar fins a un any.
La mateixa llei i polítiques converteixen a les persones migrants en irregulars. Els temps de resolució dels tràmits són extremadament llargs, de manera que persones que inicien el procés de regularització dins dels supòsits legals, a la pràctica acaben esgotant els seus visats i quedant-se en el país en una situació de limbe burocràtic. De fet, des de l’aprovació del nou reglament d’estrangeria fa un any i mig, només s’han resolt un 35% de les sol·licituds de residència inicial i un 12% de les sol·licituds de residència temporal per circumstàncies excepcionals. I a això se li suma la dificultat per trobar una cita a estrangeria. Al nostre territori existeixen màfies que reserven totes les cites disponibles per després revendre-les a persones que necessiten regularitzar la seva situació. A més, les persones migrants es troben amb les traves que els ajuntaments els posen pel seu empadronament, imprescindible per poder regularitzar la seva situació. Finalment, les persones migrants s’han d’enfrontar al tracte inhumà i abusiu dels CIEs, on són internades quan no són capaces de regularitzar la seva situació a temps.
La regularització, per tant, és una qüestió de responsabilitat ciutadana i de justícia, de reparació pel mal que ha fet la Llei d’Estrangeria i totes les polítiques racistes fins ara a les persones migrants. La regularització permet a les persones accedir a un contracte de treball formal i residència immediatament durant un any, sense haver d’esperar a la resolució del tràmit. Tot i que no resol molts dels problemes mencionats anteriorment, els dona un respir mentre tramiten els seus permisos de residència i segueixen els processos previstos a la Llei d’Estrangeria.
No tothom ha celebrat la notícia i molts economistes han aprofitat la regularització per argumentar que el saldo fiscal net de les persones migrants és negatiu i que ofeguen els serveis públics. Primer de tot, la regularització és necessària independentment de la seva contribució a les arques públiques i l’ús que fan dels serveis públics. Però a més, és una afirmació errònia. Si analitzem els efectes directes de les persones migrades al sistema fiscal i mirem la diferència entre les contribucions fiscals i l’ús dels serveis públics, el saldo net depèn de la seva edat, formació i país d’origen. De mitjana tenen un saldo positiu, és a dir, aporten més del que reben. Tècnicament, les persones migrants de països de la UE aporten quantitats més altes que els de fora de la UE, però això s’explica fàcilment si tenim en compte que les persones europees poden accedir a treballs formals i qualificats amb més facilitat, ja que no han de lluitar contra les traves burocràtiques com els permisos o la convalidació dels títols universitaris.
La regularització no només té un efecte positiu en les arques públiques, sinó també en la vida de les persones migrants i el conjunt de la societat. La regularització redueix l’explotació laboral, augmenta la taxa de natalitat i millora el salari i les condicions de treball de les persones treballadores menys qualificades. A més, augmenta la demanda agregada i el consum, es redueixen les taxes de delinqüència, el dèficit públic i la ràtio deute públic - PIB. En contra del que diuen alguns economistes, la regularització en si no augmenta la pressió sobre educació o sanitat, ja que aquestes persones ja podien fer ús d’aquests serveis abans de la regularització en tractar-se de serveis bàsics.
És erroni i paternalista argumentar que la regularització crea una “classe electoral dependent”, ja que ignora l’agència de les persones migrants a l’hora de decidir i votar segons els seus valors i interessos. La regularització no dona dret a vot, de manera que les persones migrants continuen vivint i contribuint a un sistema en què es limita la seva participació. No queda clar tampoc quan obtindran aquest dret, ja que per ara només les persones amb nacionalitat espanyola poden votar en totes les eleccions i les persones originàries de la UE i aquelles de països amb acords bilaterals ho poden fer només a les municipals. Tampoc és correcte pensar que generarà un efecte crida, si tenim en compte que han passat 21 anys des de l’última regularització.
La regularització és un pas endavant important, però tal com reclamen els col·lectius de persones migrants, cal transitar cap a una política migratòria que abandoni el marc de seguretat nacional per un de drets humans. El pròxim pas seria la reforma total de la Llei d’Estrangeria i el tancament dels CIEs per a avançar cap a una societat integradora i garantista dels drets humans.
Agraïments a la Marta Ribera Carbó