Arran de l’últim 11S, s'han produït diverses reaccions sobre la possible separació de Catalunya i Espanya que recorden greus comportaments presents en el trencament d'algunes parelles. Analitzant les reaccions a la possible independència de Catalunya observem que n’hi ha s'assemblen molt a les de marits masclistes i maltractadors. Alguns polítics o personatges contraris a la independència de Catalunya han manifestat conductes pròpies de “violència simbòlica”: proferir amenaces, exigir obediència, insultar, aïllar, desqualificar opinions contràries i humiliar públicament.

L’ONU (1995) defineix la violència de gènere com “tot acte de violència sexista que té per resultat possible o real un dany físic, sexual o psíquic, incloses les amenaces, la coerció o la privació arbitrària de llibertat, ja sigui en la vida pública o privada”. En aquest sentit, històricament podem constatar diferents actes de violència exercida per l'estat espanyol contra Catalunya. Des d’agressions militars arran 1714 (no fa gaire algú ens recordava que Barcelona/Catalunya s’havia de bombardejar cada 50 anys!), fins a comportaments de “violència psicològica” que pretenen minvar l’autoestima, la integritat i la dignitat. Així per exemple, s’han fet declaracions de l’establishment espanyol amenaçant amb l’aplicació més dura de la llei per prohibir una consulta d’autodeterminació i presagiant que Catalunya quedaria exclosa de la UE.

També s’observen accions pròpies de marit maltractador mitjançant “violència econòmica”, privant de manera intencionada i injustificada recursos per al benestar de la dona i/o fills, imposant una dependència forçada. El paral·lelisme amb Catalunya queda palès quan fa dècades el 8% del seu PIB anual se’n va a Espanya sense que n’hagi cap retorn. És tangible, altrament, la manca d’inversions a Catalunya en forma d’autovies inacabades on esdevenen accidents greus, infraestructures ferroviàries obsoletes o l’endarreriment sistemàtic del corredor mediterrani.
 
En l’imaginari d'un sistema social de base patriarcal, el poderós pot dominar al dèbil i, fins i tot, pot emprar la violència com a forma de dominació. L’exercici del poder és fa opressiu i estableix relacions d’asimetria i desigualtat. La cultura masclista ha legitimitat la posició superior de l’home fent sentir com a inferiors les dones, per tal  que necessitin la seva aprovació per a qualsevol activitat. De la mateixa manera que l’asimetria de poder entre gèneres fa que els homes ofereixin protecció a les dones a canvi d’obediència i submissió, un estat centralista tindrà cura de les seves regions si no surten de l’ordre establert. En cas contrari, l’agressor actua seguint el seu objectiu de submissió i control.

És freqüent que els homes maltractadors responsabilitzin la dona dels seus problemes  i arribin a considerar-se les autèntiques víctimes de la seva conducta. Són típics els comentaris com “ella em va treure de polleguera”; “això ho fa per provocar-me”. A través de la violència “és l’única manera de calmar-la i posar-la en el seu lloc”.

Trobem semblances en polítics acusant Artur Mas de ser el responsable d’un desastre nacional espanyol per donar suport a l’afany independentista d’una part, probablement majoritària, de la població i amenaçant d’enviar l’exèrcit perquè hi posi ordre.

Malauradament, no es manté un rol de maltractador si no n’hi ha un de víctima. Moltes dones maltractades han estat socialitzades en l’acceptació de patrons de conducta abusius sense ser-ne conscients. En aquests casos la negació esdevé un mecanisme de defensa psicològic i l’expectativa de valer-se per si mateixa és escassa. Per això no denuncia els fets i suporta agressions. Fins i tot, el maltractament a les dones s’ha tolerat socialment degut a la seva atàvica acceptació cultural, fent difícil identificar-la, tot i la seva alta prevalença.

Tanmateix, bona part de la població catalana ha decidit ara dir prou a assumir un rol semblant al d’algunes dones maltractades, ha deixat de tenir por, ha generat  expectatives engrescadores i vol prendre les decisions que l’afecten directament. Un camí necessari, tot i que difícil, per trencar dependències insanes.