No és estrany que Xavier Domènech reclamés eleccions immediates. Cadascú opera amb allò que té al cap. És evident que la defensa del referèndum és sincera en els comuns però no pas prioritària, de cap manera. El referèndum en el fons els incomoda perquè els obligaria a definir una posició. Els votants estan repartits entre indepes i federals, de manera que una definició és un problema. Alhora, el no definir-se assenyala aquesta qüestió com a secundària: si fos veritablement important, tindrien posició.

Veieu l'embolic? Per això tiren al dret i reclamen eleccions. Aquí sí que poden marejar la perdiu i parlar de múltiples sobiranies –com si cap pogués exercir-se sense la primera sobirania real—i parlar de pressupostos socials –com si s'esfumés el dèficit fiscal—i parlar d'un nou espai a l'esquerra. Els comuns es mouen còmodes en l'espai convencional, malgrat que això els condemna a renunciar a qualsevol ruptura. I els converteix en obstacle objectiu per al procés. Cosa que ells confirmen en demanar eleccions. Si tinguessin el poder, adéu procés.

Dit això, mirem a l'altra banda. ERC avança amb velocitat de creuer en totes les enquestes, municipals incloses, com si estiguessin beneïts per aquesta actitud de posar-se de perfil davant de qualsevol conflicte. El problema real el té el PDeCat. Sense una definició ideològica clara, ningú sap on para. Això és terrible. Les enquestes els donen pèrdues notables de vot, però el cas és que l'espai electoral que havia ocupat la vella Convergència continua existint. Aquesta absència no és un problema de cara al referèndum però complica els equilibris socials de cara al projecte de país. Anem coixos. I crea un problema suplementari: Carles Puigdemont no es pot presentar per perdre, per ser diputat ras després d'haver estat president. Com més dolentes siguin les enquestes, més trobaran a faltar un lideratge clar, i sense lideratge, pitjors enquestes. De veritat que tot està embolicat. Com la boira a Lleida, és difícil que els partits mirin a l'horitzó i vegin a on s'ha d'arribar, aquell punt allà a l'horitzó. Correm el risc de fer marrada.