Aquesta setmana s'acaba el judici més important de la història contemporània d'Espanya. I tot i que hi ha presos polítics amb 600 dies a presó a qui es jutja per les seves idees i per haver posat en dubte l'únic article que no es pot incomplir de la constitució espanyola, no hem aconseguit que fos un judici polític.

En un judici polític, com explica en Benet Salellas en el seu excel·lent llibre Jo acuso, la pressió externa, social, ha d'afectar el desenvolupament i/o el resultat del procés. Ara mateix l'únic gir de guió que hi podria haver al judici és que s'absolgués als acusats. Desenllaç que sembla improbable.

Tot i l'esforç monumental de muntar una vaga i una manifestació a Madrid amb 50.000 catalans defensant el dret a l'autodeterminació, la mobilització, pressió i confrontació no han tingut continuïtat. Ni fora ni dins del Suprem. El judici ha estat més tècnic que polític. Malgrat l'escàndol que signifiquen les mentides d'alguns testimonis i la mandra manifesta en la preparació documental, la fiscalia no ha canviat pràcticament una coma dels seus escrits inicials.

Què ha passat?, ens podem preguntar. Diversos factors. El primer és el calendari electoral. Tres eleccions en menys d'un mes és un panorama que distorsiona qualsevol agenda. Les eleccions aporten una pàtina de normalitat. Tothom sap què ha de fer durant la campanya. Fins i tot l'electorat. Eleccions és "casa". I si alguna cosa agrada als partits polítics, és estar en període electoral. És la seva raó d'existir. Estan programats per intentar guanyar eleccions, fins i tot més que pensar a governar.

I també cal tenir en compte que molts dels que podrien haver utilitzat el judici com a plataforma, es van presentar a les eleccions i han fet una campanya tan "normal" com els han deixat, tot i que no obvio com en són de terribles les seves circumstàncies.

El segon fet és la constatació d'una nul·la voluntat d'acció estratègica conjunta entre partits i entitats. Estan en moments diferents, fent anàlisis diferents. Segurament tots certs i complementaris però impossibles de congeniar en aquest moment. Tot és circumstancial i dèbil. El gran problema és que no hi ha consens en quin és el següent gran pas cap a la República.

I per últim, ni que es plantegés aquest objectiu de mínims (un segon referèndum?), tindrien credibilitat aquells que no van tirar endavant el resultat de l'1-O? No en tinc ni idea. El que sí que tinc clar és que la població no pot viure en un permanent estat de mobilització i desobediència si al seu costat no hi ha uns polítics capaços de fer el pas definitiu. I el resultat sembla apuntalar aquesta tesi: les eleccions fan triomfadors ERC i PSOE i amb mal resultats per a CUP i Primàries, les dues opcions de ruptura més evidents.

La mort de l'equidistància i el processisme?

El període electoral i el judici s'acaben en el mateix moment i ens deixen dues grans incògnites: ha mort l'equidistància nacional dels Comuns i que era el seu màxim tret diferencial? I la segona: ERC, destinada a ser el partit majoritari de l'independentisme, se sentirà còmode en "el processime" o està encetant el camí del canvi de país?

Jo, una vegada més, no ho sé. Ara mateix els Comuns han pres l'única decisió que podien prendre per sobreviure com a partit: mantenir l'alcaldia de Barcelona. En les seves explicacions (poques entrevistes, molt de missatge unidireccional), en comptes d'explicar que la política és, sobretot, el terreny de la incomoditat, estan lluitant per continuar semblant estar al mig de tot ("som el pont entre uns i altres", "ni acceptarem els vots de Valls ni els refusarem"). És el que els ha funcionat per guanyar. Almenys fins ara. Jo els aconsellaria que diguessin, no tant que són, sinó què volen ser. I així ho tindran més fàcil.

I ERC? A Barcelona totes les opcions els són bones. Fins i tot el fet de perdre l'alcaldia els ajudarà en les següents convocatòries. A sobre poden governar a Lleida, a Tarragona i fins i tot a les quatre diputacions (i això són molts diners pel territori). Però amb què ens trobarem ara? En una pugna entre Aragonès i Torrent per veure qui lidera unes eventuals eleccions autonòmiques? Per a què vols governar a Catalunya si saps que estaràs permanentment a l'ombra de la intervenció? Volen esperar que Oriol Junqueras torni? Quin paper es reserva a Marta Rovira?

De tants dubtes només puc respondre amb una certesa: Una part essencial del país ja ha desconnectat. El ferment de població que podria provocar un canvi resta immòbil però preparat pel que calgui. Això sí, aquest segment s'està fent gran. L'opció per l'independentisme és engrescar els joves i també els nous catalans. És a dir, apostar pel futur amb contundència i desinhibició. Si no, caurem en la reparació moral, l'autocomplaença i l'statu quo, que és còmode, però no fa avançar.