"Mai he estat monàrquic i ara ja no ho seré, però m'estimo més una monarquia republicana com la que tenim que una republiqueta com la que ens proposen. Dedicaré el que em queda a defensar la neutralitat del cap d'Estat davant aquestes republiquetes monàrquiques en el sentit més absolutista del terme". Qui deia això aquesta setmana era l'expresident del govern espanyol, Felipe González. L'històric líder socialista no s'atura en la seva deriva conservadora –que es concreta en els seus negocis i missions exteriors– i de lleial vigilant de les essències del règim del 78. Un paper, per cert, ben diferent del que juga el també expresident Jose Luis Rodríguez Zapatero, que malgrat que no ha tingut una bona relació amb Pedro Sánchez va ajudar a facilitar l’entesa entre el PSOE i Podem i que segueix sent la bèstia negra per la dreta mediàtica.

Les declaracions de González busquen ser feridores amb el projecte de l'independentisme català, que és republicà, i els seus líders i sortir en defensa de la institució monàrquica, que darrerament s'està convertint en patrimoni de la dreta a Espanya. Només cal recordar com al debat d'investidura de Sánchez els portaveus del PP, Vox i Cs la defensaven davant dels atacs de Bildu i altres formacions. Pablo Iglesias va avisar que si ell fos a Zarzuela estaria molt preocupat de tenir aquests valedors.

L'argument de González pretén blanquejar una institució que no ha aconseguit recuperar crèdit en els darrers anys i que a Catalunya viu el seu pitjor moment de popularitat. A Espanya ho ignorem perquè el CIS va deixar de preguntar per ells fa anys. Deu formar part de la seva "inviolabilitat" constitucional. S'apel·la a una suposada neutralitat que el 3 d'octubre de 2017 va quedar en evidència quan Felip VI va mostrar nul·la empatia amb els catalans (per ell tan espanyols com un senyor de Cadis o Getafe) que volien separar-se d'Espanya o reformar-la a fons. L'expresident sap que la monarquia no és neutral perquè defensa un model d'estat determinat, amb uns valors identificables i que, com passa en qualsevol democràcia, són fruit de controvèrsia política.

Institucions com la monarquia són políticament indefensables en un context democràtic, on els ciutadans han de tenir dret a decidir qui els representa i com en qualsevol àmbit. La campanya en favor de Felip VI fa evident la crisi del règim del 78 i la necessitat de reivindicar-se constantment per rebatre les alternatives que l'amenacen. L'independentisme, com havia fet històricament el catalanisme, ha aconseguit associar-se, si més no a ulls dels seus partidaris, a modernitat i valors democràtics. I això és precisament el que no representa una institució hereditària, conservadora i de tradició absolutista.

El col·lapse del procés independentista, que espera agafar embranzida el 29 de febrer a Perpinyà, ha provocat desànim i desunió, i fins i tot han aparegut veus que han dimitit de les conviccions perquè no els agrada l'actual president de la Generalitat o com s'han gestionat els darrers anys. Per prosperar, la republiqueta ha de rebatre per la via dels fets declaracions com la de González i la seva pobresa argumental en favor de l'statu quo.