La norma número 1 per intentar frenar un moviment social és sempre la mateixa. Intentar ridiculitzar-lo: "On van a parar!", "Així volen canviar les coses?" "Ui sí, quina revolució de fireta". En el cas de l'independentisme aquesta tàctica s'ha traduït sovint en assenyalar que el moviment s'ha nodrit sobretot de "tietes". Dones grans, a qui se suposa disposades a deixar-se manipular i mobilitzar pel simple fet que s'avorreixen a casa i són catalanetes.

Però potser podem mirar "les tietes" d'una altra manera. Fa més de 40 anys un bon gruix de la població catalana (i evidentment també de l'espanyola, però això és una altra història) va creure que era el seu moment generacional. El dictador moria al llit i s'iniciava una etapa envers una desitjada democràcia plena.

Tota una generació va fer un esforç ingent per canviar l'estat de les coses. Van treballar-se en el dia a dia estructures com l'educació pública, els serveix socials o la salut pública (penso en els meus pares i les hores invertides reconstruint un hospital de Mataró que pràcticament era del segle XIX). Tota aquella gent va treballar i es va associar amb unes fites clares: justícia social i democràcia.

Caldria preguntar-se què fa que aquella mateixa gent, herois anònims d'una transició frustrada i falsament pacífica, tornin a manifestar-se, mobilitzar-se i deixar hores de la seva vida per dissentir amb el moment polític i la cúpula judicial. No serà que simplement continuen lluitant pels mateixos principis? Podria ser que la gent que va viure la transició torni a associar-se per dir: Els nostres ideals no han canviat, la nostra fermesa tampoc.

A molts els va emocionar veure dones, feministes, durant les manifestacions del moviment "me too" als Estats Units, brandant pancartes amb el lema "Can't believe I'm still fighting for this shit". Em fa l'efecte que tota una generació de catalans pensa el mateix. Però continua lluitant per la mateixa "merda".

Per mi, això no serà mai un motiu de burla. Ans al contrari, crec que és un exemple per als més joves i té implícit un missatge important: quan siguem a la república catalana (si la població opta per aquesta opció), haurem de continuar lluitant per les mateixes coses.

A la república catalana, caldrà collar el poder perquè no es deixi escapar ni un bri de les exigències d'aquesta generació a qui caldria homenatjar. La revolució dels cabells blancs no és la que estem vivint ara. Serà la dels joves que aquesta tardor tornaran a sortir al carrer i que han après que res ens serà regalat.

Joves que han decidit dir prou al masclisme, plantar cara a la crisi climàtica i que no acceptaran la precarietat com a marc laboral i vital. Aquests joves saben que caldrà lluitar per cada centímetre de llibertat. Fins que tinguin els cabells blancs. Perquè la llibertat, o és plena, o no és llibertat.