La Universitat de Lleida va investir doctor Honoris Causa a Václav Havel el 3 de desembre del 2002. La Laudatio del Dr. Amadeu Viana San Andrés, el discurs del mateix Havel i la cloenda del Dr. Jaume Porta Casanellas són interessantíssimes. Els paral·lelismes de la ciutat de Praga i la de Lleida, l’imprescindible paper de la cultura en les seves diverses expressions i algunes transcripcions literals del Václav Havel, dramaturg i opositor al règim comunista en l'etapa que l’antiga Txecoslovàquia formava part del bloc de l’Est sota control soviètic, esdevenen un document sòlid.

Václav Havel escriu des de la presó: "Una flor, un peix, una galàxia, un neutrí, el sistema nerviós dels humans (qualsevol cosa que no sigui l’obra de l’home) pot provocar el nostre astorament, horror, alegria, i tot un ventall de sensacions, però en si no pot provocar la sensació d’absurd. Només allò que prové dels humans: les institucions socials, els pensaments polítics, els productes, les relacions, els actes quotidians, etc., és capaç de provocar aquesta sensació. L'absurd és una experiència en la qual una cosa que originalment aspirava (podia o devia aspirar) a trobar sentit -o sigui, una cosa intrínsecament humana- ja no ho pretén".

En l’humor, com en l'absurd, el desenllaç sorgeix de l’inesperat. La contradicció entre el món real i el món al qual aspirem pot ser viscut com una catàstrofe dramàtica o aplicar-hi una mirada irònica igualment desesperada però més amorosida. Kierkegaard va deixar escrit que quan la contradicció fa patir és tràgica; quan és còmica, no provoca tant de dolor.

No es tracta d'una comicitat d'astracanada, sinó de la rialla que salva. L’humor és inherent a la humanitat. En canvi, allò que ho provoca, allò que la majoria troba divertit, varia enormement d’una època a l'altra, d’una cultura a una altra, d’una persona a una altra.

En el darrer diumenge d’agost, d’un any on el lleure col·lectiu de l’estiu ha coincidit amb una onada molt greu de la pandèmia pel coronavirus, en la gestió contradictòria a tots nivells d’aquesta situació epidemiològica, amb els carrers on un determinat concepte de feta acaba amb la intervenció policial, amb electes democràtics demanant tocs de queda, amb casos de violència masclista que no sé com qualificar, amb pares capaços de matar el seu propi fill per ferir a la parella, amb el fanatisme religiós instal·lant-se -novament- al govern de l’Afganistan un territori que em sedueix i alhora se’m clava al cor, amb refugiats condemnats a vides paupèrrimes, amb signes cada vegada més evidents del mal que l’acció humana està fent al planeta Terra... només puc dir-vos que un bon amic m’ha enviat un conjunt de vídeos de gent que s’extingeix sola i per uns minuts he pensat que era una paradoxa divertida que compartiria amb vosaltres.
 
He pensat que compartiria, com a reflexió d’un agost en què el personal sanitari ha treballat estressat i sempre prop de l’abisme, oblidat per la societat; que l’humor és la cara civilitzada de la desesperació, però és desesperació al cap i a la fi. Que la rialla salva, perquè fer front a la complexitat dels problemes del món sembla una tasca difícil per a molts governants que pronuncien paraules inflades però buides. Llavors, la mediocritat s’instal·la.
 
Edgar Morin ha compartit amb nosaltres (i no li hem fet gaire cas) reflexions sobre la complexitat i la consciència de les derives.  "En el moment en què un individu emprèn una acció, qualsevol que fos, aquesta comença a escapar a les seves intencions; aquella acció entra en un univers d’interaccions i és finalment l’ambient el que pren possessió, en un sentit que pot tornar-se contrari a la intenció inicial”. Com que socialment sembla que s’hagi instal·lat el joc dels disbarats i no vull instal·lar-me en cap pessimisme destructiu, us deixo consideracions sobre l’humor. “Ser conscient d'allò horrible i riure'n és dominar-ho. Només l'humor pot donar-nos la força necessària per suportar les tragèdies de l’existència” ens deixà escrit el dramaturg romanès que escrivia en francès, Eugen Ionescu.