Pompeu Fabra plora. Els conceptes han perdut les accepcions que abans semblàvem compartir. El mot República va a teràpia. Diu que té una crisi d’identitat. Fa dies que no sap si és fill simbòlic o si els seus pares, quan el van tenir, volien complir amb el mandat. Comparteix psicòleg amb el perdut Colpista. Està morint d’èxit. Abans, sortir en portada li portava més feina. Recorda la seva infància amb en Tejero. "Quins temps!". Aleshores, el reconeixement era el resultat d’accions calculades al mil·límetre. Ara, pujant sobre un cotxe ja en té prou.

En República i en Colpista se senten utilitzats pels seus amos. Són la pilota d’un joc del qual mai han volgut formar part. Un dia els toca viure en el victimisme dels uns, l’altre en el radicalisme dels altres. Els seus cabdills els agafen per la primera lletra i se’ls tiren de rebot, en bumerang o en globus sonda. Els fa mal i els trenca al cor, però ho permeten. Ho permeten perquè, en el fons, veuen que els fa mantenir vius. No deixa de ser un joc. Saben que els seus amos s’estimen, que no poden viure l'un sense l’altre. 

Els espectadors es miren els cops, els reversos, els insults i les mentides des de la grada. De sobte, els comentaristes diagnostiquen un problema: el camp té forma de roda. Fent un cop d’ull al VAR se adonen que, si un dona impuls, l’altre es veu obligat a tornar-hi per seguir girant. Des de fora del camp es veu clar. Si no, com ho farien per tirar endavant?