L'estadi de Cornellà-El Prat acull aquest dimarts un Espanya-Egipte que serveix a la selecció espanyola per preparar el camí cap al Mundial que se celebra aquest estiu. És la segona vegada en els últims quatre anys que La Roja juga en territori català. Abans del 2022, el combinat estatal havia estat 18 anys sense posar els peus a Catalunya. Una etapa que va coincidir amb tots els esdeveniments que van motoritzar el procés i que van coincidir, per cert, amb la millor etapa de la selecció espanyola a nivell de resultats: dues Eurocopes i un Mundial entre el 2008 i el 2012 amb un combinat en què els jugadors del Barça -Xavi, Iniesta, Piqué, Busquets, Pedro- n'eren els principals protagonistes.
A diferència del que proclamen els qui tenen el privilegi de poder animar una selecció que és la que es correspon amb l'estat on viuen, l'esport és política. Negar-ho és fer trampa, especialment en el cas del futbol. En les eleccions del Barça no hi ha política? En la tria de la seu -o seus- d'un Mundial no s'hi amaga una decisió política? En les arrels de cada equip no s'hi amaga un pòsit polític que n'explica la història i, sovint, també l'èxit, en funció del bàndol escollit al llarg de la història? Per això mateix, dos partits de La Roja a Cornellà-El Prat, camp de l'Espanyol, en un període de quatre anys s'expliquen, bàsicament, pel moment polític que travessa el país, immers en el llarg postprocés.
Com remarquen els experts consultats per Pau Espí en aquest reportatge, en la Catalunya del referèndum un Espanya-Egipte no s'hauria ni tan sols concebut. Hi va haver partits com Ciutadans, ara desapareguts, que feien servir pantalles gegants i partits de la selecció espanyola per intentar crispar l'ambient. Es feien unes fotos magnífiques -ara deuen decorar algun despatx amb mobles d'Ikea, perquè el pressupost ha anat baixant després dels successius fracassos empresarials d'Albert Rivera i companyia- amb samarretes vermelles i l'entusiasme de qui sap que, en cas de provocació, tindrà la policia al seu costat. Ciutadans, en certa manera, mai va voler entendre les contradiccions.
Quines? Les que tenen els catalans als quals, malgrat tenir una identitat allunyada de què pugui passar a Madrid, no els surt de dins odiar una selecció en què hi juguen les principals estrelles del Barça. Quanta gent, el 10 de juliol del 2010, va sortir al carrer amb una estelada per protestar contra la retallada de l'Estatut i l'endemà va celebrar el gol d'Iniesta a la final del Mundial? Quanta gent, l'estiu del 2012, celebrava el naixement de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) camí de la primera gran manifestació de la Diada i, amb un fort sentiment de contradicció i grans dosis de silenci, elogiava la classe magistral de Xavi, Piqué i Busquets en la final de l'Eurocopa contra Itàlia?
Ara, però, les coses han canviat molt. L'independentisme travessa un moment baix -a tots nivells-, el relat institucional de Palau i de la Moncloa abona que hi hagi amistosos com l'Espanya-Egipte i tot s'ha normalitzat tant que es dona la circumstància que ja ningú s'atreveix a provocar amb l'argument de La Roja. I un altre element fonamental: la selecció espanyola és un equip guanyador i ple de figures -com Lamine Yamal- que encaixen amb l'esperit dels temps. En un món en què els adolescents ja no creixen entre vies catalanes, manifestacions massives -i festives- i perspectives presumptament guanyadores, no es pot competir amb qui té el monopoli de la victòria. També esportiva.