Fa pocs dies hi va haver una formació on line sobre el tractament de la salut mental en els mitjans de comunicació organitzada per la Taula de Salut Mental i Addiccions d’Osona, i amb Ariadna Rogero (responsable de premsa i portaveus d’Obertament) de ponent.

Més enllà del que s’hi parlés, m’agradaria fer-ne dos apunts: el primer, que està molt bé fer un curs d’aquestes característiques a periodistes que, com a persones que som (m’hi incloc perquè no soc periodista però treballo a la ràdio), no sabem com etiquetar les coses que no coneixem i que no som capaços de catalogar. Per tant, tot el que ajudi en aquest sentit i contribueixi a normalitzar un mal que està considerat una mena de tabú i que hauria de ser tractat com qualsevol altre, és bo i convenient. De vegades se’ns escapen a uns i altres alguns apel·latius que fora bo d’evitar perquè fan mal.

El segon apunt és que els periodistes hauríem de saber de què parlem, perquè almenys a la ràdio (és del que puc parlar amb coneixement de causa) el grau de passió treballant és tant com el grau de mals mentals que provoca aquesta feina. L’estrès, les angoixes i les depressions hi són a l’ordre del dia. De vegades, la gent de fora es pensa que treballar a la ràdio és fer una festa diària. I no. Treballar a la ràdio és molt bonic, però també t’obliga a fer una feina que ha de ser per d’aquí a una hora, i perfecta (no direm coses que no són certes, oi? Que després els oients posaran el crit al cel o una querella). O aguantar davant d’un micròfon de manera brillant durant un parell d’hores o més cada dia. O haver d’aconseguir el senyor X per d’aquí a 15 minuts perquè sinó l’antena es queda en blanc. I haver-hi de ser a les quatre de la matinada, o haver-hi de fer nit o cap de setmana de dia i de nit. Breu, viure a/de la ràdio.

Treballar a la ràdio exigeix una dedicació que només pot venir d’una gran vocació. I ja no parlo d’egos malmesos i de persones que en trepitgen d’altres i que també els fan mal. D’això n’hi ha a tot arreu, però potser més en aquestes feines on n’hi ha uns quants que lluiten per un sol micròfon. Tanmateix, ho deixaré estar perquè m’estimo massa la ràdio. M’ha donat bona part de la vida. I jo li he donat, en justa correspondència, bona part de la meva salut mental (que, com gairebé tot, també es cura). 

Gràcies per no obviar-ho, Osona.