"Tindrà sang, diuen: la sang tindrà sang", és el Macbeth de Shakespeare qui diu aquestes paraules quan s’enfronta al fantasma de Banquo. És la tragèdia de sang, en aquest excés de sang i energia que pregonen les tres bruixes que se li apareixen tornant de la batalla i que li marquen la seva cursa de poder, eliminant obstacles a cop de daga. Aquest imaginari que ara es canta en l’òpera de Verdi al Liceu, amb la plàstica artística de Jaume Plensa, i la direcció musical de Josep Pons. És la sang de la versió cinematogràfica de Joel Coen, del 2021, que marca el ritme, quan va gotejant des del llit on Macbeth assasina el monarca Duncan al seu castell mateix. Macbeth, animat per Lady Macbeth, també fa assassinar els guàrdies del castell, a qui havien emborratxat, i més tard a Banquo que sabia els pronòstics de futur sobre la corona d’Escòcia que havien fet les bruixes. És una gran màquina assassina, que es mou emboirat per la seva gran imaginació.

Aquest rastre de Macbeth, encara el vam seguir, anant de viatge a Escòcia, i camí d'Inverness, visitant el castell de Cawdor, que és un títol, el de senyor de Cawdor, que també va acumular el regicida del segle XI recreat per Shakespeare, i que encara avui se’ns apareix, com a ell les bruixes, en les diferents lectures i formats que n’anem fent i veient cíclicament, des de la primera versió del 1600. Akira Kurosawa va fer el seu particular Tron de sang el 1957, i Plensa se suma amb el seu univers iconogràfic, a la tradició operística del Liceu on aquest Verdi s’hi ha representat des del 1848, fins a 117 vegades.

És clar que tornant a la visita familiar a Cawdor, allí hi ha uns jardins preciosos, es respira molta pau, i no hi ha cap indici que allí hi havia hagut algú capaç de matar i matar, amb una ambició desmesurada pel poder, per ocupar el tron. Un cop més ens hem de pessigar i recordar que és clar que no hi ha senyals de vida d’un personatge de ficció. És aquest relat que crea Shakespeare que commemora l’ascens al tron anglès de l’Estuard Jaume I, i que el veritable Macbeth va regnar 17 anys, va tenir prou suport popular, i va matar Duncan, al camp de batalla.

Asseguts al Liceu, asseguts al cine, revisant Filmin a casa, viatjant fins a Escòcia, repassant les mirades de Jordi Coca al monumental "El teatre de Shakespeare en el seu context" editat per 1984, que més que ambició política el que veu en Macbeth és una "llepada al cul del rei" que qüestiona la legitimitat del monarca, ja sigui la de Harold Bloom a "Shakespeare, la invención de lo humano" editat per Anagrama, que ens diu que no podem deixar d’identificar-nos amb Macbeth: "Macbeth ens fa por, en part perquè una part de la nostra imaginació és de fer aterridora: fa que esdevinguem assassins, lladres, usurpadors i violadors".

Escric això perquè aquests dies dins d’aquest aniversari dels 175 anys del Liceu, es representa l'òpera de Verdi, que s’inspira en la tragèdia escocesa, i que ara signa Jaume Plensa, i perquè avui fa un any de la invasió i de la guerra d’Ucraïna. Tot allò que és ficció, agafa cos, és real en un altre escenari, en aquest país de sang, que difonem a través de tots els canals. Aquí sí que no cal tancar-se ni al Liceu, ni als cines Boliche, ni a casa amb un llibre per buscar legitimitats o ambicions de temps passats.

És aquesta ambició, és aquesta crueltat traslladada al present del segle XXI, on les armes, i la sang són qui escriuen la història.  És aquesta mena de follia que no troba aturador, i que ni intents de diàleg o d’alto el foc han acabat esborrant. El mirall no és Macbeth, potser és Putin, i tota l’espiral de violència que ha engegat, amb Occident que el "retroalimenta" mirant d’ajudar Zelenski. Potser som nosaltres que consumim la tragèdia mentre tot un poble l’ucraïnès pateix i acumula mort, i també fins a tots aquells russos que pateixen Putin. Com es diu a Macbeth: "sleep no more", enmig de tanta sang s’ha acabat el descans.