Als nostres peus el somni de la llibertat sacseja la terra i el nostre món menut sembla trontollar per moments. La llibertat és com una serp veloç que s’engul les destrals i perfora el ventre hermètic de les muntanyes amb la seua llengua de diamant. Ja fa tretze anys que milions de catalans s’han conjurat per fer la independència. També s’han revoltat, és clar, per a plantar-se enfront d’un Estat immoral que ha fet més dolorós encara el patiment de les classes populars causat per la crisi econòmica més brutal que mai no hem conegut. Els bancs fan comptes dels seus beneficis sobre una muntanya de morts i de naufragats. Uns beneficis que han obtingut gràcies als nostres lloms. Mentrestant, el rei ens ensenya el seu cul de mandril alhora que un esbart de togats li fan una gran reverència.  

El més sorprenent de tot és que els catalans lluiten des de fa tant de temps sense a penes mostrar signes d’esgotament. Vet ací que han patit estoicament les salvatges ràtzies policials de l’1 d’octubre i la seua memòria pesant, les multes, les mentides verinoses d’uns mitjans de comunicació cridats a la guerra santa contra Catalunya, l’empresonament i la humiliació inútil dels seus principals líders polítics, els atacs anònims d’una extrema dreta que s’ha transvestit de virulenta ciutadania que assegura actuar en defensa de la llei. El poder fa anys que sembra de por el país i, en part, només en part, ha aconseguit que la por grille. Qui no tinga ni una miqueta de por que done un pas endavant... Prou que ho sabíem que això no era cap joc.

Els catalans no deixen de bregar. Ho fan malgrat la cínica ofensiva judicial contra un suposat supremacisme que jutges bornis, policies, tertulians i columnistes merdosets, fanàtics de tota condició, volen comparar, indecentment, vergonyosament, amb la monstruositat del nazisme. Fa temps que a Catalunya un professor o un mestre d’escola pot enfrontar-se a un incert procés judicial pel simple fet d’explicar als seus estudiants què va passar aquell 1 d’octubre. D’altra banda, la voluntat de ser pot complicar-te molt, massa, la vida. Tot plegat, ser conscientment diferent d’ells ja és odiar perquè així ho han determinat els que branden el garrot davant dels nostres nassos.

Els catalans, però, no deixen de lluitar pacíficament, festivament, tossudament... ¿Ingènuament?... també. I ho fan contra un Estat ensibornador, cec i sord que pensa igual que ho faria un gegant vell que es resisteix violentament a morir. Europa, mentrestant, mira cap a una altra banda.

Avui fa dos dies que un malparit qualsevol va filtrar la que es coneix a Espanya com a sentència del procés que, en realitat, només és que un sofisticat artefacte elaborat amb la precisió d’un rellotge suís per a simular l’harmoniosa i perfecta beatitud del sistema judicial i, alhora, per a posar-ho ben difícil als tribunals europeus que tard o d’hora han d’acabar dient la seua. Del cert que quan ho facen els que van ser injustos ja estaran morts o seran vells com tortugues. Fa dos dies i molts segles que sabem el pa que s’hi dona. Així les coses, aquest matí, doncs, ningú no s’ha sorprès en sentir les notícies.
El vicepresident Oriol Junqueras és qui ha estat més durament castigat: 13 anys de condemna pels delictes de sedició i balafiament. Els altres dirigents que han carregat amb penes més altes han estat Raül Romeva, Jordi Turull i Dolors Bassa, tots tres condemnats a 12 anys pels mateixos delictes que Junqueras. A Carme Forcadell li han caigut a plom 11 anys i sis mesos. A Joaquim Forn, 10 anys i sis mesos. A Josep Rull 10 anys i sis mesos. A Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, nou anys. A Meritxell Borràs i Carles Mundó, un any i vuit mesos. El mateix li ha caigut a Santi Vila que en tota aquesta història ha fet, li agrade o no, l’infame paper del covard sense remissió possible. A l’última, ha salvat el coll i la cartera. El missatge és clar. No és tan difícil, acotar i callar.

Llevat dels tres darrers dels encausats, a hores d’ara tots duen ja un grapat d’anys a la presó. Anys que han estat molt durs i que del cert deuen haver-los marcat a tots. El malestar és general. Avui més que mai a tota Catalunya s’aixequen i creixen sigil·losament les onades d’un tsunami d’indignació. La gent es concentra des de primeres hores del matí per tot arreu. Un minut abans de l’una del migdia es fa oficial la sentència. Per les xarxes s’escampa una única consigna: tothom a ocupar l’aeroport del Prat. En un tres i no res una gernació es dirigeix cap enllà col·lapsant carreteres, transports públics... Tot això passa davant l’estupor del Gobierno, del món mateix que rememora ara les protestes de Hong Kong.

He estat en tot o en quasi tot durant aquests anys, però avui és un dia complicat. Vesprada de molta faena, tancat a l’edifici on em guanye el pa. Vesprada atrapat entre gestions, reunions i actes ineludibles. Òbviament, pendent també de tot el que es diu, de cada moviment. Tinc gent estimada allà mateix. Què passarà? Quines conseqüències tindrà tot això sobre les nostres vides minúscules?

L’aeroport finalment cau -encara que no del tot- sota la pressió d’un exèrcit desarmat, format principalment per joves i jubilats, i vet ací que amb la seua rendició parcial renaix també la il·lusió renovellada d’una revolta exitosa que per força ha de culminar en un món nou de tan fastiguejats com estem tots d’aquest món vell en què ja no podem viure.

La nit serà llarga. Torne atònit cap a casa pels carrers del cor de l’Eixample. La ciutat és un caos. Els furgons policials travessen esperitats els carrers, van amunt i avall amb les sirenes cridant com gavines embogides. Hi ha corredisses per tot arreu. Crits. En una cruïlla a la vora de la ronda de Sant Pere crema una foguera alta i superba com una falla de València. La volten una vintena de joves que, de tant en tant, llancen consignes. Una miqueta més endavant, al Passeig de Sant Joan, sembla que haja acabat de tenir lloc una batalla campal. Alguns contenidors encara fumegen i l’olor a plàstic i fusta cremada inunden l’atmosfera. Els meus deuen estar espantats.