El més interessant de les enquestes no són els titulars periodístics construïts a partir de les projeccions electorals. De fet, tenen molt interès les aproximacions demoscòpiques que mostren les “tripes” que permeten observar els corrents de fons que provoquen les onades superficials. Hi ha vegades, però, les projeccions electorals i els titulars periodístics generats per una enquesta concentren una càrrega interpretativa i descriptiva singular. Sintetitzen les “palpitacions del temps” a les que es referia Eugeni d’Ors. Aquest és el cas del darrer sondeig publicat per La Vanguardia. 

La imatge d’un Parlament molt fragmentat en el que les dues extremes dretes (catalanista i espanyolista) sumen 35 diputats i en el que no hi ha majories progressistes ni independentistes dibuixa un escenari de forta càrrega disruptiva: un senyal inequívoc de canvi de cicle polític que combina elements de continuïtat i de discontinuïtat. I tots ells relacionen les dinàmiques locals amb les globals. De moment, en destacaré dos elements de discontinuïtat i un de continuïtat. En primer lloc, la irrupció de l’extrema dreta catalanista ha trencat la identificació unívoca entre catalanisme i democràcia forjada en el segon franquisme. Aliança Catalana ja ha normalitzat un catalanisme que desconnecta de forma desacomplexada amb la tradició democràtica catalanista. Les conseqüències d’aquest fet alteren de dalt a baix el sistema de referències del sistema polític català.

El segon factor disruptiu és la crisi de credibilitat dels partits de tradició democràtica. De tots ells. Certament, no és un fet que hagi aparegut de forma sobtada. En realitat, estem veient la consolidació d’un fenomen de llarg recorregut en què el “partidisme” ja és percebut com un dels principals problemes socials. En aquest context de descrèdit de la política, l’extrema dreta local i global té l’habilitat cínica de presentar-se com a no-partidista, com a “no-política”. 

Quin seria l’element de continuïtat? El protagonisme de la reivindicació democràtica. En quin sentit? Bàsicament, els septennis 2010-2017 i 2017-2024 van estar marcats per una reivindicació de caràcter democràtic: el dret a decidir. Avui aquesta reivindicació democràtica és plenament vigent, però adquireix sentit renovat desplegant-se en tots els àmbits socials: la democràcia cultural, la democràcia econòmica i la democràcia política. Democràcia cultural per afavorir el coneixement i combatre la desinformació. Democràcia econòmica per alterar el model econòmic i modificar les relacions de poder en l’organització del treball i la distribució de la riquesa. I democràcia política per garantir l’apoderament d’una ciutadania conscient dels seus drets i dels seus deures. 

Ara fa mig segle, en condicions molt adverses, la societat catalana va saber gestionar de forma culta i intel·ligent el repte majúscul que representava ser un sol poble des de la diversitat, mentre guanyava protagonisme la lluita contra un franquisme en fase agònica. La clau, sintetitzada per l’Assemblea de Catalunya i el Congrés de Cultura Catalana, va ser el vincle entre identitat i progrés compartit. Avui, com fa 50 anys aquesta continua sent la clau. No veig que hi hagi cap raó que impedeixi recrear aquest vincle en les condicions actuals.