Instal·lats en una sínia. Ja podem insistir a dir que la història no es repeteix -això diuen els historiadors-, però acceptem que hi ha fets que s’assemblen molt. La bufetada de les dades de l’execució pressupostària de l’Estat a Catalunya del 2021 és d’aquelles que et queden els cinc dits marcats a la cara. Però és que la bufetada no és nova. Les xifres esborronen que de 2.068 milions pressupostats se n’han executat 740, que és un 35,8% del promès. De fet, aquest any 2021 és on s’havia d’invertir més, i on s’ha acabat invertint menys. Els diners han anat cap a Madrid, on s’ha invertit un 184%, a Castella-la Manxa un 119,8%, a La Rioja un 118,2, a Melilla un 157,5, i a l’Aragó un 108,6, per les comunitats que superen el 100% del previst.

Dic que la bufetada no és nova, i que acabem tenint la impressió d’estar lligats a una sínia, d’on va rajant diner que no torna. No es dona mai el cas que la situació es capgiri, i que el 184% es doni a Catalunya. Però no patiu que el manual d’excuses i d’explicacions, segons que hem sentit expressar a la ministra de Transports, la catalana i exalcaldessa de Gavà, Raquel Sánchez, van des de la Covid, fins a dir que no convé fer la comparativa perquè això crispa. Si de fet crispa sense fer la comparativa, i la comparativa ens la sabem pel davant i pel darrer.

El que crispa és que en un moment polític de recosir ferides, de retrobament després del 2017, en aquest moment en què segons Pedro Sánchez, en comptes de "piolins" el que ve a Catalunya és la Roja a jugar amb normalitat, les xifres siguin tan galdoses. Ja s’entén que a la taula de diàleg, quan es reuneix, estan més per la solució política. Allí poden debatre si l’amnistia, la reforma de la sedició o si pactar un referèndum és una bona opció. I que deixin les qüestions d’inversions per a la Comissió bilateral. Però potser no estaria de més, si és que l’Estat vol arribar al referèndum carregat d’arguments a banda dels futbolístics, que mirin de complir la llei pressupostària que ells mateixos venen amb tota la parafernàlia, el dia que els presenten al Congrés.

També es diu que una cosa és pressupostar, i l’altra tenir del tot lligades les inversions, i que com que el cos de funcionaris és més desplegat a Madrid, allí poden anar per feina, i fins i tot rescatar autopistes que no han funcionat amb aquests diners que no s’apliquen al previst. Els projectes s’eternitzen, amb Rodalies et cau la cara de vergonya, i tant Adif com Renfe van degradant el servei i les instal·lacions. L’Estat només inverteix quan fa Jocs Olímpics i amplia aeroports, és aleshores quan s’hi nota.

Amb tot també ens podem preguntar per què hem d’esperar a saber la liquidació, i la Generalitat en la seva tasca de gestoria del que es fa al país, no aixeca la veu i alarmes durant l’any, quan es va veient que les promeses es queden només en promeses? La història es repeteix, encara que hagin canviat les fesomies, encara que s’hagi fet l’1 d’octubre. L’Estat no publica les balances fiscals, i aviat tampoc publicarà la seva liquidació pressupostària.

Tornem enrere, les converses de Villarejo ens refresquen l’Operació Catalunya, l’empastifada als partits implicats en la independència, en les consultes del 9-N i de l’1-O. O és Villarejo, o és Pegasus, això de l’espionatge no ha deixat d’existir, com tampoc la persecució del català a l’escola, com tampoc el maltractament inversor i l’espoli fiscal que va deixant en desequilibri, les oportunitats i el futur dels nostres joves, empreses,  i economia. De nou no hi ha gran cosa. Potser s’haurà de tornar a començar a demanar un nou finançament, un pacte fiscal, blindar la llengua i l’escola, i la cultura. Per anar endavant, tornar enrere, perquè és clar que el retrobament en aquestes condicions és una presa de pèl.