De l’autogovern a la plena sobirania, a Catalunya no li calen arguments per justificar el dret a gestionar els seus afers col·lectius. No li calen, però els té. No cal que la gestió catalana dels serveis públics sigui perfecta, només ha de ser millor que la feina feta fins ara pels organismes de l’Estat. I, francament, no és una lliga difícil, aquesta.
Si no existís Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC), algú podria afirmar —amb posat seriós— que gestionar bé el trànsit ferroviari a Catalunya i les seves infraestructures és gairebé impossible. Que l’orografia i la densitat de població en bona part del territori ho fa molt difícil. Que la xarxa és antiga, que la societat catalana tendeix al nimbisme i complica qualsevol nova infraestructura. Que tomba i que gira.
Tot això és cert, però amb tots aquests condicionants damunt la taula, Ferrocarrils (FGC) aconsegueix gestionar avui una xarxa ferroviària àmplia i amb alta intensitat d’ús. Ho fa, a més, amb uns nivells de qualitat i fiabilitat entre els més alts d’Europa. En els trens, com en tants altres àmbits, quan Catalunya gestiona des de l’autogovern, aconsegueix desenvolupar bons serveis públics. Potser no perfectes, però clarament millors que els seus equivalents estatals.
El caos dels últims dies, un episodi més després de vint anys de despropòsit, ha tornat a posar damunt la taula la necessitat d’un nou model que marqui un nou inici en el desori diari de les Rodalies i els Regionals. Un model que no podrà ser l’empresa mixta amb majoria de Renfe que tot just s’acaba de constituir. Després del drama de l’última setmana, pensar que una empresa controlada per Renfe pot posar remei al descontrol etern de Rodalies i Regionals és, senzillament, una broma de mal gust. El projecte neix mort i ja el poden enterrar.
El problema no és nou. I no és exclusiu del ferrocarril. S’assembla molt al que ja vam viure amb la policia i al que encara vivim amb el sistema judicial. Dins d’un sistema general espanyol les vocacions catalanes són entre nul·les i inexistents: des dels maquinistes fins als jutges passant per policies nacionals i guàrdies civils, a Catalunya gairebé no es troben candidats. Serveis farcits de funcionaris que arriben a Catalunya amb la sol·licitud de trasllat ja presentada, incapaços de fer plans i projectes a mitjà i llarg termini perquè això no és casa seva i tampoc no volen que ho sigui.
El traspàs de Mossos marca el camí. Van caldre més de deu anys perquè el desplegament de la policia catalana que va començar a Osona arribés a Barcelona. Més d’una dècada de construcció lenta i progressiva d’un cos que esdevindria la policia integral que ara coneixem. A Catalunya no hi havia vocacions policials, però avui més de 16.000 catalans són Mossos d’Esquadra. Amb les simpaties i antipaties que la policia genera arreu del món, Catalunya té ara un cos de seguretat propi i ningú no troba a faltar el model anterior.
Renfe i Adif són avui allò que la Guàrdia Civil i la Policia Nacional eren fa trenta anys, un model caduc que necessita amb urgència un relleu català. Amb els anys que calguin, de forma progressiva i amb la col·laboració temporal que sigui necessària, però abans de deu anys FGC hauria de ser l’empresa responsable de les Rodalies i els Regionals de Catalunya. Un traspàs integral amb el finançament corresponent. No hi ha altre camí. Un reset i un nou model. Un de propi.