Abans de... ja va dir. Just abans diu: "Tota monarquia tendeix a república i tota república tendeix a monarquia". I el 14 d’abril de 1931 arriba la República. Francesc Pujols, filòsof, escriptor, tastaolletes existencial, visionari de misto, explica aquestes il·luminacions al llibre que publica a inicis de 1931: La solució Cambó. Es va equivocar. No hi va haver solució.

Pujols creia que el nou règim llampant seria per Francesc Cambó i els seus homes. Per a la Lliga Regionalista, per a l’ordre, per a la raó, per al pacte. I va ser per a un partit no nat: Esquerra Republicana de Catalunya. Però Pujols -com tants- anava fent -catalan way of life-. Encaria creia, aleshores, com abans, en la navalla suïssa, que de fet, és catalana: "La missió de Catalunya és la doble missió de dirigir Espanya i de reintegrar la personalitat de Catalunya". Catalunya botiga de queviures existencials, de pebrots escalivats -carbonitzats, però mengívols-, de la qual el país n’ha viscut sempre: dins i fora. Aquí i allí.

La Lliga a Madrid -pactistes-; Acció Catalana -radicals- a Barcelona. Tots els partits catalans han fet això: la carota espanyola, la carota catalana. Carnestoltes a la brasa. Ball de màscares xup-xup que ell coneixia bé. La recepta que no falla mai: "El nacionalisme català és separatista i hegemònic alhora". Un rajolí d’oli: "De separatistes, teòricament, tots ho som, però pràcticament no n’hi ha cap". Una mica de sal: "No és Espanya la que ha de resoldre la qüestió catalana, sinó Catalunya la que ha de resoldre la qüestió espanyola". I sempre, sempre, a taula, a la taula eterna el mateix plat, la mateixa olor, el mateix gust, la mateixa indigestió: "Hi ha el fet que el problema espanyol i fons l’ibèric, és urgent i, en canvi, el de Catalunya té espera". Solució?

Hòstia als morros. Cap solució. Ni Cambó, ni República, ni aiguarràs, ni pistatxos, ni res. L’única solució és el que li diu Pujols a Josep Pla durant la Guerra. Entotsolat: la mare i la dona moren, el seu fill al front. La llum del país es va apagant, la foscor de l’exili es va encenent. I ell, sempre fosforescent existencial, diu: "Li faré un petit pronòstic: ja deu saber que jo soc l’autor d’una frase que tingué molt èxit: la que diu que, a conseqüència de les condicions que aquest país té per a comprendre la realitat, arribarà un dia que els catalans ho tindrem tot pagat... Ara li afegiré que no solament no tindrem res pagat, sinó que tot el que fem ens costarà caríssim". I així és. I així serà.

El 1938, quan van assassinar el seu amic Manuel Carrasco i Formiguera, -primer disparat pels anarquistes, després disparat pels franquistes: per tant mort primer per uns i després pels altres. Una altra clàssica, tradicional i permanent solució-, es torna a il·luminar i de la seva boca surt llum de la foscor que "té més fe i més confiança en Catalunya que en els catalans", i acaba cridant com un boig -que com és sabut mai perden la raó-: "Visca Catalunya i morin els catalans". La solució, es va veient, que és aquesta. Ahir i avui.