Des de la caiguda del govern de François Bayrou, el 8 de setembre passat, a França no es parla d’una altra cosa. No hi ha dia que no es discuteixi als mitjans de comunicació sobre l’anomenada taxa Zucman, un nou impost que es vol imposar als “ultrarics”. Els promotors de la idea són el seu creador (ha de ser trist passar a la posteritat per haver-te inventat un nou impost), Gabriel Zucman, un jove economista –encara no té ni quaranta anys, el paio– i el seu mentor, el cèlebre Thomas Piketty. Com a bons marxistes, tots dos estan molt preocupats per lluitar contra les desigualtats al món. I quina millor manera d’arribar a la igualtat que eliminant els rics. Tots pobres. Pobrets, però iguals, que és el que compta. Igualets. I aigualits. Mengem-nos els rics, que deien quatre ximplets de la CUP fa un temps, recuperant el famós eslògan de la Revolució Francesa.
La línia argumentativa que porta Zucman a proposar aquest nou impost és molt simple. I molt ximple. Es basa, suposadament, en una certa idea de justícia fiscal. Segons el jove economista, mentre que el conjunt dels francesos (més del 90%) paguen més d’un 50% dels seus ingressos en impostos, els ultrarics (un 0,01%) “només” afluixen un 27%. Els càlculs de Zucman són, per dir-ho d’alguna manera, força creatius. Per un costat, ara que convé inflar les dades en una direcció molt concreta, no hi ha cap problema a acceptar obertament –i sense que ningú s’immuti pel fòrum– que als comuns dels francesos els treuen en impostos més del 50% dels seus ingressos. Com és que no munten una (altra) revolució? Lluís XVI no els treia ni un 5%!
Per un altre costat, el càlcul d’aquest suposat 27% que paguen els ultrarics és directament delirant. Segons Zucman, els ultrarics “només” paguen un 27% perquè “només” paguen l’impost de societats, i no l’IRPF. I és aquí on rau un dels errors més greus de tota aquesta història: que es barregen naps amb cols. No podem comparar de cap manera el que paga un ciutadà amb el que paga una empresa. Justament per això es va inventar la diferència entre persona física i persona moral.
Per evitar aquesta suposada injustícia fiscal, Zucman proposa gravar amb un mínim d’un 2% els patrimonis que superin els 100 milions d’euros. Segons el nostre economista de capçalera –ho té tot calculat, el paio–, amb aquesta mesura, que afectaria unes 1800 llars fiscals, es podrien recaptar entre 20 i 25 mil milions d’euros. Però, atenció, per patrimoni s’entén tota la riquesa d’una persona, fins i tot el patrimoni professional. Sí, sí, ho heu entès bé: qui tingui una empresa valorada en més de 100 milions d’euros, encara que no tingui un ral en efectiu, també haurà de pagar l’impost en qüestió.
Però com s’ho farà aquesta gent per pagar, llavors? No us preocupeu, Zucman ha pensat en tot, i a sobre els dona a escollir: o demanant un préstec, o pagant en accions. L’opció de demanar un préstec la podem desestimar ja d’entrada, perquè les possibilitats que un banc et concedeixi un préstec per pagar impostos són més aviat escasses. L’opció de pagar amb accions (stock options!) s’ha de reconèixer que és innovadora. Don’t imitate, innovate! Així, si tens una startup valorada en més de 100 milions, i l’Estat et va fotent un 2% de les accions cada any, en deu anys has perdut el 20% de la teva empresa; i en uns quants anys més la teva empresa és de l’Estat. El que vindria a ser una startup pública. Què pot sortir malament?
Això no és una possibilitat virtual. És ben real. És el que li passa, per exemple, a Éric Larchevêque, fundador de Ledger, una empresa de criptomonedes que tot i que encara no dona beneficis, està valorada en més de 300 milions d’euros. Aquest emprenedor ha fet uns vídeos al seu canal de Youtube explicant que si ha de fer front a l’impost contra els ultrarics, no sap d’on traurà els més de 5 milions anuals que hauria de pagar. I posa el dit a la nafra amb el que diu sobre Zucman, Piketty i altres economistes marxistes que els fan de teloners: aquests investigadors en sabran molt d’economia (o potser no tant), però d’empreses en saben ben poc; ni tan sols tenen en compte que, per tirar endavant, les empreses –i no diguem les startup– necessiten tot el capital possible per reinvertir contínuament fins que siguin rendibles i donin beneficis.
En qualsevol cas, si del que es tracta és de controlar el dèficit que té França, en el millor dels casos (suposant que cap d’aquests ultrarics decideixi expatriar-se), amb aquests 20 o 25 mil milions d’euros no s’arregla ni una sisena part del problema: el dèficit francès anual (actualment un 6% del PIB) supera els 150 mil milions d’euros. Com que als ciutadans francesos, encoratjats pels seus polítics, no els passa pel cap l’opció de contenir les despeses públiques, s’hauran d’implementar altres mecanismes de correcció (política). Aquí va una proposta, que fins i tot un marxista compraria: que l’Estat elimini totes les ajudes a les empreses franceses, que actualment sumen més de 250 mil milions d’euros anuals. Però això no sembla que els polítics (marxistes o no) ho acabin comprant. Això del capitalisme d’amiguets és molt llaminer, especialment en països pseudocomunistes, com França, on el pes de l’Estat en l’economia supera ja el 60%.
El resum de la cosa vindria a ser el següent. França té un greu problema de dèficit públic, causat fonamentalment pels seus governants que, en els últims cinquanta anys, no han quadrat ni un sol pressupost; és a dir, han gastat més del que ingressaven sistemàticament, cada any. I aquests que han gestionat tan malament els comptes públics durant tants anys, ara volen que els que millor s’han gestionat paguin la festa en nom de la solidaritat. Fantàstic! A això s’ha de sumar que els ciutadans francesos sembla que viuen als mons de Yupi (que no dels yuppies), i fan com que la cosa no va amb ells: avui encara es manifesten en massa amb el lema “bloquegem-ho tot”. Doncs sembla que no en queda gaire perquè, efectivament, ho bloquegin tot i s’hagin de menjar, literalment, els rics.