Aquesta setmana ha començat i ha acabat marcada per Can Vies. I d’anàlisis de Can Vies en podem fer tants com vulguem, perquè el tema té tantes cares com dies té la setmana. I nits. Però hi ha un tema transversal que afecta a totes les cares, tots els dies i totes les nits: el periodisme.

Si no hi hagués periodistes, Can Vies no seria el que és. No ho seria, perquè si els periodistes no haguéssim informat mai de la feina que s’hi feia, només n’haurien tingut notícia els mateixos autors de les activitats, i els veïns més immediats. Però ningú més. Així mateix, si no hi hagués periodistes, tampoc no hi hauria hagut la controvèrsia política i mediàtica que hi ha hagut al voltant del desallotjament.  

Els desallotjats s’haurien queixat igual, i hi hauria hagut protestes. Però sense periodistes, ningú fora del barri n’hauria estat conscient ni tampoc s’hauria convertit en el principal tema informatiu i de debat a nivell nacional.

Per això és greu, molt greu, que uns manifestants cremin la unitat mòbil de TV3. Per això és greu, molt greu, que la policia forci la porta de la redacció de la Directa i hi intenti entrar. Per això és greu, molt greu, que uns manifestats de Lleida li tirin un ou ple de pintura a una periodista de l’ACN. I per això és greu, molt greu, que en enderrocar Can Vies, també s’enderroqui la redacció d’un mitjà, la Burxa.  

Queda clar que, arran de Can Vies, els periodistes hem rebut per totes bandes. Hem estat al punt de mira de la policia, que potser ha considerat que la Directa era un mitjà antisistema que calia esporuguir. Hem estat al punt de mira de l’Ajuntament de Barcelona, que potser ha considerat que la Burxa era un mitjà que calia tancar. I hem estat al punt de mira d’alguns manifestants, que potser han considerat que TV3 o l’ACN són mitjans al servei del sistema.

Personalment, crec que totes tres consideracions són intencionadament esbiaixades. I, sobretot, sobretot, ens demostren que tant dins de les institucions com dins dels col·lectius antisistema, encara hi ha una visió antiga de la societat. Una visió estereotipada, en què els mitjans són peces d’un tauler i els periodistes som tots peons sense ànima al servei del nostre amo. I és veritat que de peons d’aquests n’hi ha, al periodisme com a tot arreu. Però som molts més els que maldem per no ser-ho.

La temptació de disparar al missatger, pensant que així s’anul·la el missatge, ara i aquí, no té cap sentit i és profundament antidemocràtic. Primer, perquè en ple segle XXI –amb la xarxa present arreu- matar el missatger és impossible. I segon, perquè el periodisme lliure i independent és una de les primeres garanties democràtiques d’una societat: si no hi ha llibertat de premsa, si no hi ha transparència informativa, la societat no té un retrat fidel i complet d’ella mateixa. Per això, atacar o coaccionar els mitjans o els periodistes és, a més d’antic, absolutament antidemocràtic. Qui ataca i coacciona un mitjà o un periodista, dugui uniforme, dugui corbata o dugui caputxa, evidencia que ni creu ni vol una democràcia lliure.