Les xifres de les enquestes són decebedores per molta gent, i no vol dir que no siguin previsibles. El procés està en hores baixes, perquè el lideratge està en hores baixes, tan senzill com això. Sense un pic d’entusiasme –que havíem tingut- és obvi que el moviment no pot créixer, oi més si al voltant van pujant com bolets altres opcions, cap de guanyadora. Tal com està la cosa, tindrem majoria absoluta (la CUP és pedra picada, s’hi ha de confiar fins al final) però no majoria social (o emocional) suficient per fer res, és a dir, estem estancats. El “full de ruta”, tal com és, literal, hauria estat aplaudit en hores altes; s’hauria considerat un acord exigent, que els vacil·lants, pobrets, no podien assumir, i hauria estat veritat. Els vacil·lants, per definició, vacil·len i ens vacil·len.

Tal com estem, el pacte se’ns és presentat com a “de mínims”, i contribueix així al desinflament. Perquè sabem que, en plena davallada de l’entusiasme, ni estructures d’estat (prematures, ara com ara) ni proclamacions ni res de res: sense tensió emotiva al carrer, el procés no se’l creu ningú. I com hem de moure la gent si parlem de mínims? La gent es belluga per màxims!

Però mirem al voltant. Podemos (em nego a catalanitzar-los el nom mentre tot es governi des de Madriz) té un Pablo Iglesias fent mèrits per sortir “español del año” i no dirà mai res que no li porti un vot. Vota a Europa amb el PP, amb el PSOE i amb C’s: aquest és el futur, no de pacte, sinó de defensa de l’estructura de l’Estat (aquesta sí), amb les reformes que calgui i que les urnes permetin. Reformes, no revolució. La “pàtria” ja la proclamava el mentor peronista del noi Errejón. Ciutadans n’és la torna. Els dos estan fregant el propi sostre i es redimensionaran abans de les eleccions.

Però, compte! Ens espera un bucle de promesa constitucional inútil que ens pot tenir cinc anys –n’hi ha que diuen que dues generacions- a la banqueta. Que vingui l’ANC i ens ho arregli, però, si us plau, sense llista pròpia. Cal unitat, no dispersió.